D'aquí un parell de setmanes s'acabarà la situació tu-a-Copenhague-i-jo-a-Oxford, per això hem decidit aprofitar al màxim un dels aspectes positius de tot plegat: la proximitat d'Oxford a Londres i les meves vacances. Ahir vam anar a veure Macbeth al Globe, un teatre que segur que molts de vosaltres heu vist si heu anat a Londres i heu passejat pel costat del Thames o heu visitat la Tate Modern, perquè està al costadet.
El Globe és un teatre que fa uns 40o anys i escaig pertanyia a un grup d'actors i escriptors entre els quals és clar estava Shakespeare. Va tenir poca sort i una vida molt curta degut tant als puritans que el van tancar com als incendis posteriors que va patir. Als anys 70, un senyor que es diu Sam va decidir crear una fundació per reconstruir-lo i l'any 1987 ja havia reunit prou diners com per posar-se en marxa. Als 90 Londres va recuperar el Globe, amb un aspecte molts semblant a l'original i pràcticament al mateix lloc on s'havia aixecat el primer.
El teatre és rodó i a l'aire lliure, i té un escenari que permet als actors interactuar amb la gent que no té seient i que veu l'obra desde la platea (alguna cosa bona n'han de treure, del mal d'esquena). I només s'hi representen obres de Shakespeare i amb música en directe, en el cas d'ahir, gaites i instruments de vent mitjavals.
Macbeth és una obra clàssica, d'aquelles tragèdies on moren la meitat dels actors, i ens va agradar molt veure-la al Globe. Vam saber que es creu que l'obra té una maldició i ningú no l'anomena Macbeth sinó Macbee, o l'obra escocesa.
L'actor que representava a Macbeth va ser precisament el menys encertat, perquè tenia una veu que pràcticament no podíem escoltar què deia, però la resta ho van fer molt bé, sobretot les tres bruixes.
I és aquella sensació especial de pensar que fa 400 anys es representaven obres al mateix lloc, i que les obres de Shakespeare es continuen representant, que fa que surtis amb un somriure d'orella a orella. És que Shakespeare és molt més gran que els Rolling Stones.
4 kommentarer:
Sense cap mena de dubte, Shakespeare es més gran que els Rolling Stones...creant obres de teatre. Suposo que aquesta afirmació es deu tractar d'una broma privada amb algú i no pas d'un rampell snobista i arrogant. La cultura i l'art son un privilegi que desgraciàdament no son a l'abast de tothom, i gaudir-ne no et fa estar per sobre de ningú, tant si es tracta de l'Odissea d'Homer com d'una pel.licula de Fellini o una cançó de Bob Dylan. Comparar artistes d'èpoques i disciplines diferents es estúpid i la dimensió que agafen algunes obres amb el pas del temps només ho sabran els nostres descendents.Els coetanis de Shakespeare mai van apreciar la seva obra com es fa avui en dia, però de ben segur d'aquí 400 anys un bon grapat de les composicions de Jagger/Richards es continuaran interpretant i estudiant tant a nivell musical com social. Tot i les queixes generalitzades sobre la devallada dels nivells artístics en les últimes dècades, tenim sort d'haver viscut el mateix temps i al mateix planeta que molts dels grans creadors del s.XX.
És una broma, evidentment.
Jo espero que escriure com a anònim tampoc no hagi estat un rampell arrogant.
ui, el fet de l'anònim, no sé ... però el contingut ...
A mi aquest teatre em té el cor robat, m'encanta el nom en relació a la forma, i tot el pes de la Història que carrega ... envejeta sana!!!
(el millor, però, que s'anomena de forma subtil és que s'acaba l'etapa "tu a Boston y yo a California", Felicitats!)
Ui, veig que l'spam t'ha obligat a prendre mesures, no????
Send en kommentar