Dimarts a votar

Dimarts em toca votar alcalde, o millor dit, alcaldes, perquè els que vivim aquí i no som danesos tenim dret a votar qui ens representa a la "kommune" que és més o menys el que allà seria una municipalitat. El curiós del cas és que cada kommune té més d'un alcalde, tot i que n'hi hagi que faci de representant, i cada partit proposa a més d'un candidat.
Jo encara no m'he decidit, i avui he fet un test al diari Politiken, on després de contestar a una sèrie de preguntes segons la teva kommune, et surt quin tant per cert de compatibiltat tens amb la política dels diferents candidats, i els pots clicar en un enllaç per veure què proposen i qui són. I ara direu que aquestes coses són tonteries, però la veritat és que està molt bé que hi hagi tantes maneres de poder-se informar sobre totes les possibilitats, tenint en compte que hi ha moltes. És una manera d'assegurar-se un vot fet amb el cap, i no amb els budells, o fet perquè a casa sempre s'ha votat això i no sé quants arguments no gaire vàlids alhora de justificar una decisió o l'altra.
Necessito més temps per mirar-m'ho bé, i no en tinc gaire, però aquest post va als polítics d'arreu, a veure si agafen idees perquè la gent del poble faci un vot pensat sense haver de trencar-se el cap amb tota la informació possible. Sí, som comodons, és cert, però així estan les coses al 2009. Tot s'ha d'adaptar, la política també.

Reichskristallnacht

Abans d'ahir va fer 71 anys de la "nit dels vidres trencats", aniversari que des de fa uns anys queda en segon terme degut, afortunadament, a la caiguda del mur de Berlín.
Durant la nit del 9 de novembre de 1938 es van cremar més de mil sinagogues de tota Alemanya i Àustria. Uns 300 temples van quedar reduïts a cendres, 7.500 comerços jueus van ser devastats i més d'un miler de persones van morir aquesta nit. L'endemà es va procedir a la detenció i deportació de 30.000 jueus a camps de concentració.

Jo de petita em marejava i ningú no sabia perquè. Fins que van adonar-se que no hi veia bé. I el metge em va dir que a partir d'aleshores agafés un punt de referència a una distància prudent, i comprovés de tant en tant sila cosa anava a pitjor. Asseguda al sofà de sota el rellotge de paret, vaig fixar la meva mirada miop en el llom d'un llibre, "La noche de los cristales rotos", recordo les lletres blau marí com si fos ahir. Ni tan sols vaig planetjar-me què volia dir aquell títol estrany, als meus 8 anys, només em preocupava haver de dur ulleres la resta de la meva vida (des d'aquí gràcies al sant que es va inventar les lents de contacte). El cas és que de ja mes gran vaig sentir a parlar sobre la desgraciada nit del 9 de novembre, i la història em feia posar tant la pell de gallina que mai no em van venir ganes de llegir el llibre en qüestió, que si no m'equivoco segueix exactament al mateix lloc a casa de la meva mare. I com que sempre he pensat que les coses s'han de dir en veu alta i no oblidar-les per no cometre més errors, i com que m'hauria d'haver llegit el llibre, almenys en deixo constància aquí, de que ara fa molts anys, ja cometíem atrocitats. Que no es repeteixin.

la Ràdio

Jo no podria entendre la meva vida sense música. Sempre ha estat una part molt important del meu món, i gran culpa d'això la tenen els meus pares i la meva germana. Sobretot la meva germana, que durant molts anys de joveneta va passejar-se per moltes ràdios. Tant era el seu entusiasme per la música, que un bon dia va començar a fer de tècnica de so a Ràdio Castellar, la ràdio del meu poble, a casa meva coneguda com la Ràdio. I de tècnica de so a locutora i de Castellar a molts altres llocs. Però com la Ràdio no n'hi va haver cap, almenys per mi, que em va obrir un món de gent de totes les edats, que vestien diferent, pensaven diferent i escoltaven de tot, i sobretot, que vivien per la música. Moltes estones havia passat als estudis del carrer Torras, molts dissabtes al matí, embadalida amb tots els botons que tocava la meva germana, entre moltes dedicatòries, i si no recordo malament, fins i tot jo mateixa havia gravat algun anunci. Em feia molta gràcia que els lavabos estaven a la planta de baix, i que si el programa el feia una sola persona, de vegades, o es buscava una cançó llarga, o s'acabava la música i el locutor en qüestió encara estva estirant la cadena.

El cas és que fa uns dies vaig tenir el plaer de ser convidada pels nois de B de Blog, que em van fer una entrevista a través d'aquesta ràdio de la que tinc tants bons records. La Ràdio està des de ja fa anys al carrer Major, i afortunadament és una emissora molt més professionalitzada, amb nou equipament i insonorització. Però veure els discos allà posats em va posar els pèls de punta i em van venir al cap noms i cognoms i cares i músiques de tot aquest món que vaig viure des d'un segon pla durant uns anys.
L'entrevista amb el Fran i l'Edu va ser, com ja he dit en un altre post, la mar de divertida, i el B de Blog em sembla un programa fantàstic. No perquè m'hagin fet una entrevista a mi (que també ;) si no perquè és molt representatiu de la revolució cultural que està vivint el meu poble: gent amb ganes de fer coses que les duu a terme i a sobre les fa bé. Qui diu la Pastora diu el Calissó i qui diu el Calissó diu B de Blog, un programa que repassa la xarxa bloggaire castellerenca, i per mi, una manera molt xula de seguir a molta de la gent que conec.
Us enllaço l'entrevista aquí, i tot i que reconec que em fa una mica de vergonya, m'agrada pensar que tots voaltres a qui no conec podreu, almenys, escoltar la meva veu de bleda :p

Confessionari

Confesso que la meva falta de temps i les meves ganes d'estar amb la família a soles m'obliguen a vegades a baixar al poble sense que gairebé ningú no ho sàpiga.
Tot no pot ser. I la gent acostuma a ser comodona comodona, i espera a que jo els vagi a veure, com si en 4 dies es pugués fer màgia. I tot plegat acaba sent un toc de pito cada dues hores segons les visites que marca l'agenda. En el meu cas crec que estar d'incògnit a Catalunya és saludable. Tot i així, sempre acabo amb mala consciència de no telefonar a aquell o aquella. Però ha de ser així, de moment. Les persones del meu petit món i jo hem d'aprendre una nova manera de conviure.
La meva visita llampec m'ha dut aquest cop a assaborir un sopar d'aniversari fantàstic, amb aquesta orada i molts bolets de temporada, tot ben cuinat pel meu cunyadíssim Baldo (que s'ha guanyat el -íssim a base de plats i carinyets durant més de 15 anys). He passat estones llargues amb la Valentina-la-tortuguetaprincesa-més-maca-del-món, que ja té tres mesos, i a qui no veieu en fotos perquè a la mare no li agrada la idea de que la seva nena corri per la xarxa. He tingut el plaer de veure als amics amb majúscules, que diria el Joan, i d'anar a una entrevista sobre aquest mateix blog a Ràdio Castellar, que intentaré enllaçar perquè rigueu una estona. Un lloc fantàstic, on la meva germana -i jo enganxada al seu darrere- va passar moltes hores de joventut. Sembla que la Ràdio d'avui dia està plena de gent amb empenta i ganes i amb projectes molt xulos, caldria fer un post només per parlar de l'entitat i de l'entrevista tan divertida que em van fer l'Eduard i el Fran.
I he tornat a veure el sol. Vam marxar de Mordor-Copenhaguen que nevava, i a Barcelona el solete ens va acompanyar durant els 4 dies.

Per acabar us diré que una de les millors activitats d'aquests dies ha estat el concert de Kings of Convenience al Palau de la Música. Tota una casualitat trobar entrades tan pocs dies abans. Qui no els conegui ha de saber que és un grup de Bergen, Noruega, format per només dos nois, molt monos els dos, un de pallassot i un de bufó, que canten com els àngels i es fan acompanyar de músics que saben el que es fan. I el Palau, deixant els escàndols a banda, és un lloc de somni.

Us deixo amb una de les seves cançons i us convido a escoltar-los quan necessiteu música per calmar les feres i estar de bon humor. Podria ser la banda sonora d'un sentiment tan espectacular com tenir als braços a una personeta tan petita a qui ja estimo i enyoro tantíssim.

Happy birthday to meeeeeee!

Cada any m'agrada més això de fer anys!
Des d'aquest raconet de món i avui que estic nyonya perquè sóc una mica més gran us vull donar les gràcies a tots els qui em llegiu i escriviu, perquè per mi, cada cop que obriu el blog i us interesseu per aquesta aventura vikinga és com si em féssiu un regalet.

Espai

Jo sempre havia cregut que el meu espai personal era una mica ampli segons els estàndards d'allà. Sobretot perquè tenia Alcampofòbia i Ikeafòbia. I resulta que aquí el concepte d'espai personal és graaaaan. Tant, que si vas al gimnàs i veus a algú que coneixes, a no ser que sigui molt molt amic teu, no l'has de saludar. Perquè si vas suat i duus unes malles, doncs sembla que perds automàticament el dret d'acostar-t'hi, és a dir, que l'espai social passa d'un metre a tota l'àrea que cobreix el gimnàs.
Jo això de l'espai personal creia que era una cosa de sentit comú, però aquí el sentit és danès, i fred com el dia d'avui. I no es toca, cosa que a mi em costa una barbaritat, perquè mentre parlo vaig tocant a la gent. I clar, despres vaig falta de carinyo, i quan em trobo a la Mireia Serra, li faig unes abraçadotes que ens partim de riure, perquè ens falta la tocamenta social, la proximitat de saber que si mentre parles agafes a algú del braç durant tres segons per expressar "no pateixis", no se sentiran incòmodes. I amb el fred que fa ja, dic jo que una mica de tocamenta... tampoc no passa res, no?

Danmark 0- Sharm el Sheikh 1

A Dinamarca sembla que el Nadal ja arribi al novembre. A les escales del tren i del metro ja hi ha anuncis per tot arreu de la Julebryg, la cervesa que només surt per Nadal i que es comença a comercialitzar al novembre. I amb tants anuncis de neu, tanta rasca, i tanta gent d'Unicef pel carrer atacant la consciència dels vianants, sembla ja que sigui desembre.
Però de vegades el Nadal porta coses bones, com que el teu sogre et convidi a celebrar el seu 60è aniversari passant una setmana a Sharm el Sheikh, Egipte, mentre aquí la resta intenta combatre la foscor. Hi ha tradicions daneses fant`stiques, com aquesta dels 60 anys. Sembla ser que com la generació dels 60 té força peles, és costum convidar a la familia més propera de viatge. I si és un lloc on fa caloreta, doncs millor, que així els 6 mesos d'hivern passen més ràpid. I sembla que anirem també a El Cairo, així que serà convenient pensar en un bon regal d'aniversari i acceptar la invitació.