He tingut una epifania

Quan no tinc temps d'escriure se m'apilotonen imatges i noms i de tot al cap, així que avui el buido aquí, perquè tantes paraules sense sentit m'estan fent segurament un mal neuronal inconscient.

El cas és que de tant en tant tinc moments mentals fantàstics, de pau i felicitat que vénen provocats per les coses més tontes que us pugueu imaginar. Jo tendeixo a guardar cares a la memòria, escenes, veus, moments, més que no pas informació del tipus "recorda que demà has d'anar a correus a buscar aquella carta certficada que fa dies que has d'anar a buscar". I de vegades veig a gent que sé que em recorden a algú, però no puc recordar qui. Fins que un dia... ta ra ra ra rà! M'apareix una imatge brillant i clara i sé perfectament qui em recorda a qui. I avui això m'ha passat no un cop no sinó dos cops!

Aquesta de l'esquerra és la Hellen, la infermera del St. Eligius, és a dir, d'A cor obert, que era una sèrie de TV3 de quan érem petits i teníem Dallas i coses per l'estil i ens estàvem acostumant a que els americans parlessin en català. I la Hellen té una cosina danesa que és la meva alumna i que es diu Anette, i avui les meves neurones han tingut el plaer, després de molts mesos de pensar, d'ajuntar-les, com al joc del Memory. La Hellen a mi em queia molt bé, perquè no era pedant com el dr. Craig i a més es menjava els marrons de les infermeres jovenetes amb molt humor. Recordo un capítol que em va marcar en el que la Hellen es pensava que estava prenyada i resulta que al final la pobra tenia la menopausa. I li va agafar la depre, a ella i al nòvio aquell mig calb i amb gabardina que tenia, els dos s'ho van prendre molt malament, però especialment ella. I jo i la meva curta edat no vam poder entendre que no tenir la regla fos una cosa per deprimir-se. Pobreta Hellen.

Després de fer un match Hellen-Annette de la classe de les 16h n'he fet un altre a la classe de les 17,50h, match2: Rosemarie-Anna. La Rosemarie deu ser la cosina danesa de l'Anna, que és la dona d'un senyor doctor que tenia un restaurant a Terrassa en el qual jo treballava els caps de setmana fa també uns quants anyets. L'Anna era així tota matxorra, com la meva alumna. I ai, aquesta sí que em feia ballar el cap. Ja li havia preguntat mil vegades allò de... però tu i jo o ens coneixem? Estàs segura?

I com que ja tinc experiència en el tema sé que més tard o més d'hora, se m'apareixerà una altra cara, una foto, un record, que em farà tancar el tema, així que després de dues preguntes m'autodiagnostico caos-pictòric-neuronal, i callo.

És ben curiosa eh la memòria, si tingués capacitat per a clonar-me crec que després d'estudiar astronomia em posaria a estudiar la memòria. De moment però, els dies tenen 24 hores i de mi només n'hi ha una (i ja n'hi ha prou).