søndag, marts 14, 2010

La setena de Mahler

Divendres vam anar amb a meva mare que està aquí de visita a la sala de concerts de la televisió danesa, Danmarks Radio, la Koncerthuset, a escoltar la setena simfonia de Mahler. La sala és preciosa, de fusta, molt càlida, amb una mena d'ones i una llum molt encertada; l'arquitectura de la sala permet seure al darrere dels músics i per tant de cara al director. La setena de Mahler és una simfonia molt enèrgica, amb molta corda i percussió, i hi havia uns 150 músics, molts més que els que surten en aquesta foto, a banda del director a qui teníem de cara i que es va moure frenèticament durant les 2 hores i mitja del concert. Va ser molt divertit veure'l, perquè normalment estem acostumats a veure els directors d'esquena, però era una mica estressant, perquè era impossible no fixar-se en els instruments que assenyalava. A més vam tenir la sort d'estar al costadet de la percussió, que és molt impressionant, amb els plats, i un martell enorme, com els dels jutjats, però en gran, molt gran, i tambors de tota mena, i xil.lòfons, que és una paraula que m'agrada molt, i arpes, com als contes de fades.
Durant el concert vaig fixar-me molt en els instruments que normalment veiem poc sovint, la tuba, els contrafagots i coses per l'estil i pensava que són preciosos, i que semblen trets d'una peli del Jim Jarmusch o del Tim Burton, que són tan recargolats i especials que no semblen fets perquè en surti so.
I també vaig pensar molt en l'aula de música del cole -és que encara estic en fase ai-com-eren-les-coses-quan-era-petita- i en els pósters del senyor Chopin i Mozart, en la senyoreta Paquita que per mi va unida a La Flauta Màgica, a ni-naps-ni-cols-ni-xirivies i a les moltes voltes al voltant de la pista d'atletisme que vam donar durant la classe de música per mal comportament. De tot plegat avui tinc una visió des de l'altra banda de la finestra, tot una mica difuminat, però vist amb un somriure. Em quedo amb una frase escrita en un retall que penjava de la paret a la classe: Què seria la música sense el silenci?

6 kommentarer:

Nur sagde ...

que m'agrada escoltar-te..

Ciutadà K sagde ...

...però molt, eh? perquè no és 'llegir-te', el mot encertat -molt bé, Nur!- és escoltar-te ... t'escoltem, Carol! :)

quin munt de records, emocions i pensaments ens has fet venir....

(per cert, jo de petit, vaig tocar el xil·lòfon en el grup de música/coral de l'escola: 'Els Rossinyols del Montsià' ... és una paraula que sempre m'ha agradat, també)

pati di fusa sagde ...

jo també estic una mica nostàlgica d'infància, aquests dies. i també guardo un bon record del meu profe de música de l'insti, un xaval molt entusiasta que fins i tot ens va dur a veure "così fan tutte" al liceu, quan fèiem 1r de bup (entusiasta i temerari, val a dir ;)).

sí, sí, coincideixo que "xil·lòfon" és d'aquelles paraules boniquetes que ens acompanyen a vegades. :)

carol vikinga sagde ...

oi que tots hem tingut un profe de música molon? :)
Gràcies per les floretes eh família K!

Nur sagde ...

jo no!!!!
jo tenia una monja de professora de musica, que em deia papafrita, i que em feia plorar a cada examen de flauta!!!!
Crec que la meva mala relació amb la musica, va començar per culpa de tenir-la a ella de professora durant 10 anys!!! aixi va començar la penosa oida, i la poca retentiva musical!!!

Ciutadà K sagde ...

ai, i ja fa ràbia, ja, el que ens expliques Nur!!! :(

... és que hi ha algunes mongetes que .... vaja,vaja ...