Norge

No sé per on començar a explicar la meva experiència noruega, que gairebé podria qualificar d'àrtica, perquè hi fot un fred que no es pot comparar a res que hagi viscut abans. Això seria potser, el més destacat, el fred. Tot i que a banda del primer dia que ens va caure una tempesta de neu, la resta de dies va fer sol, tot s'ha de dir. L'últim dia vaig patir un episodi preocupant de congelació d'una part del nas. Congelació de veritat. De cop i volta, quan tot just portàvem 16 quilòmetres i començàvem a pujar la vora d'una muntanya, va començar a bufar el vent. Feia tan fred i tan vent, que els forats aquests on es posen els esquís van desaparèixer, i en uns minuts, la neu es va convertir en gel. Resultat: 4 hores per fer un recorregut de 2 hores, congelació del meu pobre nas i alguna llàgrima de dsesperació. Mai a la vida no havia passat tan de fred. La cosa, però, va acabar bé, tot i que al matí següent no ens podíem gaire bé moure de dolor.

A banda d'aquest capítol desafortunat, la impressió que m'enduc és que Noruega és blanca i preciosa, que esquiar sense gent és magnífic, que el menjar noruec és absolutament tan horrible com m'havien dit i que els noruecs estan fets d'una pasta que ho resisteix tot.
Si jo visqués a Noruega creuria en les fades dels bosc i els hobbits i tota la resta d'éssers màgics. Perquè estar en aquest parc on vam estar és com estar en un conte, on tot és arrodonit, brillant, extrem, silenciós. L'únic soroll que hi havia era el dels pals quan tocaven la neu, i el ssssssssssh dels esquis. Fantàstic.

No us parlaré dels blaus que a dia d'avui encara tinc per tot l'hemisferi del meu cul, ni el mal (mal de dolor profund) que fan tots els músculs, perquè són coses pròpies de l'esquí de fons (que duríssim que és l'esquí de fons, marededéu). Tampoc no us explicaré res sobre els danesos que monopolitzaven l'hotel i que tenien una mitjana d'edat de 60 anys i a qui vaig explicar per 150 vegada qui sóc d'on vinc i perquè visc on visc.
Només em quedo amb les coses divertides, que han estat moltes, i amb la llum (síiiiiiii, finalment!!!!) de Noruega, i les muntanyes de sucre-neu i la sensació d'estar en un desert blanc tot per tu, amb la companyia de petjades de rens, llebres i guineus. En quedo també amb el cotxe-oruga que ens va transportar i amb el nom de l'amo de l'hotelet: Roar. Com el lleó de les pelis. Envio fotos si les demaneu.