el club de los cinco

Aquest matí m'han fet una prova d'intolerància a la lactosa que ha durat una hora i mitja. Durant aquest temps, a 3 pobres persones, entre elles jo, ens han anat punxant les puntes dels dits -que encara tinc adolorides- cada quart d'hora. I hem estat els tres juntets durant aquesta estona. Com que ens anaven cridant pel nom, doncs sabíem com ens dèiem (Rune, Majse i jo). Jo he intentat xerrar una mica, però com que els danesos deues estar als diccionaris com a exemple de "persones reservades", doncs no deien res.
I de cop i volta, m'ha vingut al cap una peli dels 80, gloriosos 80 que ens van veure fer l'imbècil dia sí dia també. El club de los cinco, es deia! Quina gràcia, feia molt de temps que no hi pensava en aquesta peli. Recordo com si fos ahir que la vaig veure un dissabte plujós, una d'aquelles sessions de tarda de quan no saps què fer. A Dinamarca no hi ha sessions de tarda, ni dissabtes ni diumenges. El cas és que la peli aquesta anava de 5 persones que es quedaven castigades un dissabte a l'institut i s'havien de quedar juntes a la biblioteca un munt d'hores. Sortia la Molly Ringwald, que jo la trobava tan divertida. Un pal de peli adolescent, eh, però mira, almenys parlaven tu, que aquí, ningú no diu ni mu, ni que comparteixis intoleràncies o no.
I casualitats de la vida, aquest vespre, en una de les meves classes, dos alumnes d'uns 60 anys, que van néixer en una illa al sud d'on vivim, s'han trobat a classe, després de més de 40 anys. I els ha fet tantíssima il·lusió!!!! I a sobre resulta que havien estudiat castellà a la mateixa escola a Sevilla. És que el món és un panyuel. I ja paro d'escriure, que em fan mal els dits!