tirsdag, februar 05, 2008

caminante no hay camino


És que l'altre dia vam anar a una festa fantàstica que va montar la Mireia, companya de penes a vikinguilàndia, per a tots els seus amics, i quan ja ens havien fet la mateixa pregunta uns quants cops em vaig adonar que érem la única parella de la festa que no portava nens. I osti, és una mica atabalamenta, perquè els veus a tots allà, tan macos i feliços amb els nens, fent camí... i jo que em sento perduda perduda enmig de la muntanya, penso que vaig fent camí, que ara tiro per aquí i demà canvio una mica la ruta, i que en realitat no tinc cap objectiu ni cap pic que no sigui ser feliç, estimar i ser estimada. I suposo que això ho devem voler tots, no, tot i que uns fan camí directe i a bon ritme, i els altrs hem canviat de parc nacional unes quantes vegades ;)

4 kommentarer:

Satellite Girl sagde ...

Me encanta perderme por el camino. Entonces, descubro otro camino distinto al que caminaba fa una estona... Sigo recto y hay otro camino. Mientras sólo haya un camino, todo me es fácil, pero lo peor es que si encuentras 3 caminos de golpe.

Total, en esta vida no se puede probar los 3 caminos de golpe. Hay que escoger uno.

A veces te equivocas, o bien te sientes que te hayas equivocado de elegir... Lo entiendo. Pero, no podremos ir en 3 caminos a la veze... pues hay que conformarse con lo que caminas..., o bien cambiar del camino...

Sí, sí. Es muy profunda la cosa, nena.

neska polita sagde ...

jo, com a peregrina que sóc, diré que cadascú fa el camí com el vol fer, i punt. hi ha tants camins com persones, no n'hi ha cap que sigui l'únic i el que haguem de seguir tots. i, de fet, millor així, perquè llavors et trobes molta gent amb molts camins, i és la gràcia que té la cosa, no? ;-)

un petonet!

Unknown sagde ...

Anar per la muntanya és divertit però sempre has d'estar pujant i baixant. La satisfacció rau en coronar el cim i contemplar des d'allà el que hem deixat enrere i el que ens queda per caminar. És en aquell moment quan les decisions es prenen amb més serenitat i calma doncs, allà d'alt, ens sentim petits i especials i, sobreto, sota resguard d'allò que més ens pertorba.
Besos.

Carolina sagde ...

Doncs fatal... perquè jo no sé ni quin és el cim al que haig de pujar :(