tirsdag, februar 05, 2008

caminante no hay camino


És que l'altre dia vam anar a una festa fantàstica que va montar la Mireia, companya de penes a vikinguilàndia, per a tots els seus amics, i quan ja ens havien fet la mateixa pregunta uns quants cops em vaig adonar que érem la única parella de la festa que no portava nens. I osti, és una mica atabalamenta, perquè els veus a tots allà, tan macos i feliços amb els nens, fent camí... i jo que em sento perduda perduda enmig de la muntanya, penso que vaig fent camí, que ara tiro per aquí i demà canvio una mica la ruta, i que en realitat no tinc cap objectiu ni cap pic que no sigui ser feliç, estimar i ser estimada. I suposo que això ho devem voler tots, no, tot i que uns fan camí directe i a bon ritme, i els altrs hem canviat de parc nacional unes quantes vegades ;)

4 kommentarer:

Satellite Girl sagde ...

Me encanta perderme por el camino. Entonces, descubro otro camino distinto al que caminaba fa una estona... Sigo recto y hay otro camino. Mientras sólo haya un camino, todo me es fácil, pero lo peor es que si encuentras 3 caminos de golpe.

Total, en esta vida no se puede probar los 3 caminos de golpe. Hay que escoger uno.

A veces te equivocas, o bien te sientes que te hayas equivocado de elegir... Lo entiendo. Pero, no podremos ir en 3 caminos a la veze... pues hay que conformarse con lo que caminas..., o bien cambiar del camino...

Sí, sí. Es muy profunda la cosa, nena.

neska polita sagde ...

jo, com a peregrina que sóc, diré que cadascú fa el camí com el vol fer, i punt. hi ha tants camins com persones, no n'hi ha cap que sigui l'únic i el que haguem de seguir tots. i, de fet, millor així, perquè llavors et trobes molta gent amb molts camins, i és la gràcia que té la cosa, no? ;-)

un petonet!

daniel sagde ...

Anar per la muntanya és divertit però sempre has d'estar pujant i baixant. La satisfacció rau en coronar el cim i contemplar des d'allà el que hem deixat enrere i el que ens queda per caminar. És en aquell moment quan les decisions es prenen amb més serenitat i calma doncs, allà d'alt, ens sentim petits i especials i, sobreto, sota resguard d'allò que més ens pertorba.
Besos.

carol vikinga sagde ...

Doncs fatal... perquè jo no sé ni quin és el cim al que haig de pujar :(