torsdag, september 06, 2007

aooouch, I hurt myself again


M'escriu una amiga des de l'altra punta del món i em desfaig en llàgrimes de llegir-la tan trista i tan dèbil. Ella, com tants d'altres, es mereix una vida molt millor. Plena de felicitat. Es mereix algú que la cuidi que l'estimi. I que l'estimin tal i com tots sabem que hem de ser estimats. Perquè tots sabem, què ens fa sentir bé, i què no. Però cedim, cedim, cedim i no parem, fins que la nostra felicitat es queda petita, mínuscula, desapareix, i tot plegat, tenir un bon dia es converteix en un dia sense baralles.
Però l'amor no és això, no? No és sacrifici, i llàgrimes i incomprensió. No, no, d'això n'estic segura, no és això. Però últimament, llegeixo i escolto paraules de gent que dubta. Que ja no saben què és, perquè estan tan alienats, que ja no saben res, que només volen estar tranquils, i oblidar-se de tot. Que s'han acostumat a estar malament, i l'han cagat, i és tan dolorós acceptar-ho que sembla que no poden, no saben com sortir-se'n, i viuen en un miratge, el de pensar que allò que tenen, ja està bé, que segur que estarà bé, algun dia. Han esborrat l'amor de focs d'artifici, papallones a l'estómac i passió desenfrenada, i el que va més enllà de les carícies i dels primers mesos, l'amor de veritat.
Per què? Perquè ens neguem constantment a ser feliços? És perquè som tan poc valents que preferim viure en la mediocritat que acceptar que hem fracassat? I què, si fracassem? Que no podem tornar a començar? Que no podem recordar què era sentir-se estimat?
Perquè insistim, una vegada i una altra, en fer-nos mal, fins que arribem a un punt límit en què, o ens salvem o ens enfonsem?
La meva amiga està malalta. Molt malalta. Ja fa molt de temps. I el seu desamor i la seva pena ha accelerat la seva malaltia. I em moro de ràbia per dins, de pensar que es consumeix per algú que no la tracta com cal. I penso en la resta, en els qui teniu temps per viure, i no esteu malalts, i m'entren unes ganes enormes de cridar-vos un per un que feu el favor d'exigir-vos ser estimats com us mereixeu, i que feu tot el que estigui en les vostres mans, tot, tot, per ser feliços. I que no perdeu el nord, si us plau :_)

6 kommentarer:

Anonym sagde ...

hola, bonica!

em sap greu per la teva amiga, molt, i espero que obri els ulls aviat i reaccioni.

és difícil tallar una situació que no et fa feliç. és difícil dir "això no és el que vull i, per tant, fora", perquè la perspectiva de perdre el que sempre has volgut o el que sempre t'han dit que has de tenir perquè "és com ha de ser" potser fa més por que mantenir-lo, encara que et faci (una mica) desgraciada.

a mi sempre m'ha costat molt tallar una situació que no em fa feliç. després de fer-ho em compensa, clar, però en el moment... buf!

Anonym sagde ...

per cert, m'agrada molt que hagis canviat l'idioma i que ens permetis aprendre coses útils en danès, com ara els dies de la setmana i els mesos, i això d'indsendt i kommentarer. molt útil! :-)

Anonym sagde ...

Me n'alegro que t'agardi, senyoreta polita :D
Sóc la primera en saber com costa sortir de situacions difícils. La meva amiga ja ha obert els ulls, però potser li costarà, literalment, la vida :'(
De vegades som tan tan tan tontos...
Molts petons, caminanta!

UnderPressure sagde ...

Llego tarde para comentar en lo de Kiss, pero la verdad es que es una escuela muy estresante. Se aprende, sobre todo a leer y entender, pero quema mucho.
Hoy me han dicho en una entrevista de trabajo que hablo danes como el culo. Normalmente me habria jodido, pero ya es que me da igual. Llevo aqui casi 7 años, entiendo y me hago entender, pero para los daneses no es bastante con "hablar danes": es necesario "hablar danes sin acento o con el mismo acento que ellos". Y como eso es imposible, pues seremos toda nuestra puta vida bichos raros, perker, indvandrer, inmigrantes, exoticos, etc, etc.

Que les den por culo. Mientras ya pague mis (altisimos) impuestos se van a joder y tendran que tragar conmigo aqui.

Carolina sagde ...

Joder malaguita, qué agresivo... bueno, el tema de que aquí hay que o hablar perfecto o no hablar, me lo sé ya de memoria. Me gustaría creer que hay gente que sí valora el esfuerzo, y si no es así, pues lo que tu dices, que les den.
Voy a escribir un capítulo sobre los auncios del Danske Folke Parti.
Para mearse: solidaritet!!!!!!!!
Esa cerveza que nunca tomamos... a ver si cae! ;)
Y ánimo con las entrevistas!

UnderPressure sagde ...

Si, me pase de agresivo. Lo siento, es un subidon que me dio...

Que te parece el miercoles para las cervezas?