paral·leles

La tornada no està sent un camí de roses. Porto tot el cap de setmana malalta, sense gairebé poder-me moure del llit, i aquí no para de ploure. Tinc ganes de sol i de mar, i l'aniré a buscar d'aquí poc. M'ho demana el cos a crits. Estar malalt és una mè molt gran. Sobretot perquè jo sóc un cul inquiet i no suporto estar al llit. Com que estava marejadíssima no podia ni llegir, així que he pensat i dormit i m'he cagat en tot, mai millor dit.
I pensava que en el fons, en aquell fons que fem veure que no tenim però que hi és, intento dur vides paral·leles. Sona de peli, eh? Escric i truco tan com puc i vull saber què feu, què ha canviat, qui està amb qui, si continueu fent allò que fèieu, si les coses estan bé... i d'acord, ho faig perquè vull saber si esteu bé, però en aquest fons punyeter ho faig perquè no vull marxar d'allà, vull continuar estant allà, d'alguna manera, i sembla que si sé tots els detalls de tot, és com si estigués, i així, si algun dia decideixo tornar, sabré com estarà tot, i tornaré sense cap mena de problema, perquè jo formo part d'allò en què tots ara esteu ficats: el meu món. I m'enganyo mil vegades i mil més. Perquè les coses no són així, i ja sé què em toca ara, tot i que hi hagi dies que costi. No sé on sóc perquè encara sóc allà però visc aquí. Tinc el cor partit entre els d'allà i els d'aquí i la ment... buuffff, ja no sé on para.
Hauré de començar a acceptar, algun dia, que això són dues línies paral·leles, i que de moment, no es creuran pas.

Paral·lel: adj. Que té la mateixa direcció que d’altres rectes o plans, o que la direcció d’un d’ells és continguda en la d’un altre.