Al final no vaig haver de pegar a ningú

Jo pensava que seria fàcil trobar restaurants vegetarians com Déu mana a París, però no, mira, no ho és. Els que vam trobar després de buscar i buscar per internet no eren per fer un oh. Com la majoria de vegetarians de moltes altres ciutats, acaben sent llocs molt hippies, per menjar així ràpid, molts fins i tot tenen mig negoci compartit amb una botiga de menjar orgànic. Res d'espelmetes i mantells i oui, mon amour.

Vaig trobar-ne un molt a prop de Notre Dame i vaig pensar que com que segur que aniríem a veure-la, doncs ja estaria bé. Millor reservem, vaig pensar. Obro la pàgina web i trobo un e-mail per enviar reserves. Escric en anglès i aquí comença una mena de conversa estranyíssima amb un tal Antoine que no s'entera ni de la meitat del que escric, i això que només li poso que vull reservar una taula per dos dissabte a les 20h al meu nom. El tio em contesta primer que ui, que li sap greu però que això de l'anglès no se li dóna molt bé. I no em diu res més, no em diu si podem reservar taula o no. Li torno a escriure i em posa que divendres no es pot reservar, però que podem reservar a l'hora que vulguem. Molt catxondo el Toni. Total, que així anem fent fins que al final li escric gairebé en codi i fent enter cada cop que acabo una paraula dissabte enter dues persones enter 20h enter Carolina enter. Em contesta que perdó pel malentès?! I em pregunta que li haig de dir el dia. S-a-t-u-r-d-a-y Antoine, que no t'enteres, carinyo. Un altre cop li escric i aleshores arriba el seu missatge final, amb el que vaig decidir que potser el destí ens estava intentant dir, que aquell restaurant no era per nosaltres: Sorry, you will fight my Saturday. Antoine.

Osti, que l'Antoine s''ha enfadat i no em queda més remei que barallar-m'hi? O que vol que lluiti jo pel seu dissabte, o sigui, que vagi pel carrer dient a la gent que facin el favor d'entrar al local, que s'hi menja molt bé i l'Antoine necessita tenir un sou a final de mes. Em consola saber que sigui el que sigui que hagi de fer dissabte, al pobre li sàpiga greu. 

Al final, vam anar al restaurant. No vaig preguntar per l'Antoine però vaig entrar guerrera per si de cas. La traducció del seu missatge secret probablement és Sorry (per ser tan palurdo de no entendre Saturday) you will find me on Saturday. 

Aquí no acaba l'espisodi lingüístic. Ens asseuen en una taula a la planta de dalt. Als 15m entra una parella, un noi francès molt francès i una noia amb pinta de no francesa. Es posen a parlar. El noi parla un castellà molt afrancesat i molt a poc a poc. La noia parla castellà d'un país sudamericà que no sé encertar. El Frej i jo anem a la nostra. Les taules estan tan a prop, que puc escoltar tot el que diuen i evidentment ells poden escoltar tot el que diem. El tio li diu a ella en un moment donat que si s'ha fixat que parlem raríssim raríssim, que d'on coi som. I ho diuen, és clar, en castellà. Com m'agrada. Jo em faig la danesa danesa i em tronxo per dins. Diu ell que és horrible, que és com si ens haguéssim empassat un tros de pà i parléssim amb el tros de pà a la boca. I ella li diu que sí, i continuen pensant d'on som i diuen que potser d'un país Bàltic. Al final, afortunadament canvien de tema. 

Demanem el compte a l'Antoine, que ni m'ensenya els punys ni res. La noia sudamericana s'aixeca i va al lavabo. El francès francès ens mira amb ulls de francès i ens pregunta en un anglès molt francès i tot vermell, que si li podem dir d'on som, perquè fa molta estona que ho està intentant endevinar i no hi ha manera. Li diem que de Dinamarca. Aaaaaaaah, diu. No ho hauria dit mai. Li diem que ja sabem que sona molt estrany i no gaire bonic. I el tio diu que noooooo, que sona molt bé, que just ho estaven dient amb la seva xicota, que sona molt especial, i que ells no coneixen Dinamarca. I aquí sí que jo no ho puc evitar i li dic que jo visc a Dinamarca però sóc de Barcelona. Ui, el francès francès es posa molt vermell i se n'adona que una servidora ho ha entès tot, i sembla que es vulgui disculpar però no es pot disculpar de res i només fa que somriure d'una manera molt rara.

Em poso la jaqueta i marxem. Au revoir, Antoine