Qui dia passa any empeny

I jo he anat passant aquests últims molts dies mimant-me i acceptant tot el què aquesta vida porta, que és molt. En tota aquest bé de Déu d'hores passades al sofà i al llit, sola i acompanyada, de sopars interminables i mandra permesa he estat trista i també feliç.
Em rebenta moltíssim la gent que m'imposa ser feliç quan no en tinc ganes, quan de fet tinc motius per no estar-ho, i em molesta també molt que m'imposin positivisme perquè sí, perquè toca, perquè què s'ha de fer si no. Viure en un país amb 6 mesos de foscor és la millor lliçó per aprendre a ser positiu, ja en sé de ser positiva, però hi ha dies, que no em dóna la real gana de ser-ne.

Aquests dies de silenci m'han servit per no escoltar consells aliens i no buscats, per abraçar la meva pena i fer camí cap a l'alegria amb la certesa de saber que almenys, els sentiments, són honestos.
I aquí estic, tota refeta, llepant-me les feridetes, una mica més forta que abans i en mode back to basics, que és on trobo la felicitat més pura.