Everything I can't tell you

En aquest camí tan llarg i difícil que és entendre qui sóc em trobo ara mateix amb una tasca molt difícil: escriure una carta d'agraïment al meu pare.
No és la primera carta d'agraïment que escric, n'he escrites unes quantes, en alguna ocasió per adonar-me de que la persona en qüestió es mereix cert reconeixement que em cosa donar, d'altres pel simple gust d'escriure coses que m'han fet feliç i d'altres per educació. En qualsevol cas, sempre han estat una substitució d'un silenci erroni.

Aquest cop és especialment difícil perquè no tinc guardat res a la butxaca que hagués volgut dir. Bé, sí, li hagués volgut dir adéu. I la putada d'aquesta carta és precisament que és del tot impossible que el receptor de la carta no la llegirà mai. Tot i així hi ha qui creu  que em pot ajudar, i per tant he agafat llapis i paper. Tots els intents comencen per gràcies per haver-me estimat, i tots acaben a la paperera. No sé jo si puc traduir la muntanya d'amor inacabable que sento en una carta, en una cosa que anomenem paper i que es doblega i et guardes petit i quadrat en una bossa.

Hi ha dates tontes, com aquesta, en que la mort es mesura en anys i dies, en veus desdibuixades i olors que no s'esborren. Són dates tontes perquè em fan recordar un dolor que he après a domesticar, i perquè en realitat el meu pare encara és una força activa i positiva en la meva vida, i el sento més viu que mort.

En aquest camí d'entendre el què i el perquè em calma i m'emociona pensar en aquestes paraules de Carl Sagan, i així, de pas, em sento més a prop de tot, dels vius i dels mort.