Japó

Japó és una part important de la meva vida. El dia que vaig triar japonès com a llengua C de la carrera no tenia gens previst que la cultura japonesa m'enamorés com ho va fer. Tampoc tenia previst que un danès em robés el cor al Japó, ni hagués pensat mai que treballaria gairebé tres anys amb quatre noies japoneses publicant cursos d'anglès a Tòquio.

No cal dir que se'm trenca el cor cada cop que llegeixo el diari o miro les notícies. Segueixo de ben a prop tot el que escriuen els meus amics nipons i els que conec que viuen allà. És una frustració enorme pensar que en qüestió d'hores el món se'ls hagi literalment caigut al damunt.

Estic segura que se'n sortiran com sempre ho fan, amb constància i voluntat i molta molta feina, però que injustos i que cruels que són aquesta mena de desastres.

Tots els desitjos escrits en aquests i molts d'atres papers enganxats als jardins dels temples serviran per mantenir la fe i l'esperança de que no es repeteixi, perquè el cas és que Japó està on està, i per desgràcia no el podem agafar amb el cursor i fer un control x control v a una altra banda del món, ni podem fer venir a en Doraemon perquè es tregui un aparell menja-terratrèmols i tsunamis de la panxa.
O sigui que si us plau, senyores plaques, una mica de calma les properes dècades, valens?