Hans Scherfig

El senyor Hans Scherfig és un dels pintors danesos que més m'agraden. Diumenge vaig veure una exposició seva a Arken, que és un museu d'art contemporani d'aquests xulipanquis que hi ha a Dinamarca. El museu està, curiosament, en una zona bastant pobra amb molts immigrants (on jo treballo), de manera que és de suposar que van decidir construir-hi el museu per donar-li una mica d'empenta. Tot i que ni empenta ni res. No sé si és perquè el museu no és el que diríem un èxit, però només hi ha un bus que passa un cop cada hora, o sigui que hi has d'anar a consciència, sobretot si fa fred i vent, com ahir. Tampoc no és un museu d'aquells que et deixa amb la boca oberta, i té la col·lecció permanent més poca pena que he vist. I de museus, n'he vist uns quants.
Llegia l'altre dia al diari que hi ha ara mateix un concurs d'arquitectura per adjudicar-e la construcció d'un mega museu d'art contemporani de 3000 metres quadrats que volen construir a Copenhague, i precisament un dels despatxos que ha presentat maqueta són els japonesos Sanaa, dels qui vaig parlar fa molt poquet.
No entenc que amb la falta que fan les peles en aquest país -tot i que els catalans tinguin una imatge equivocadíssima de Dinamarca- es posin a construir un altre museu, perquè a Cphg tenim molts i molt bons museus.

El cas és que jo volia parlar del senyor Scherfig i ja veig que m'estic allargant molt amb altres temes que no vénen al cas, o sigui que continuo amb el tema tapirs i jungles. Doncs els senyor Scherfig estava enamorat de la jungla, i tot i que no hi va anar mai, tant com a escriptor com com a poeta (ooohh, el com-com lingüístic és un altre post que tinc pendent) es va dedicar a interpretar-a i plasmar-la en quadres, dibuixos i llibres. Però sobretot en quadres. S'assembla una mica a en Rosseau, però en Scherfig estava encaterinat amb els tapirs, els rinoceronts, els elefants i tots els animals tipus dinosàuric, animals estranys d'aquells que un pensa però aquest animal és en veritat així? I sí, al món hi ha girafes, zebres i tapirs. Una de les coses que més m'agraden dels seus quadres és la llum. Jo no he anat mai a la selva ni a la jungla, però m'he empassat ja gairebé les 6 temporades de Lost, o sigui que últimament he vist molta selva. I té una llum especial, perquè és com si la humitat reflectís el verd i el groc i l'aire fos verd, i això, en Scherfig ho fa molt bé. A ell li molestava molt llegir que pintava com un nen, però és cert que els seus quadres transmeten ingenuïtat, transmeten el sentiment únic d'entendre la natura com un món màgic, ple d'animals especials, d'arbres amb troncs infinits i paisatges de Tin Tin.

Ens hem comprat un puzzle de mil peces del senyor Scherfig (sí, un altre), que tocarà fer al proper time out a la casa d'estiu d'aquí dues setmanes. Molt hyggeligt.