He tingut la sort de veure'ls enamorar-se a la facultat i seguir de ben a prop les seves vides, més aviat la de la Mònica. Quan treballàvem a Barcelona teníem el costum de dinar plegades amb la Raquel un cop cada setmana, de vegades cada dues setmanes per posar-nos al dia de la vida. La Mònica, a més, té dues bones amigues a Copenhague, l'Elisabet i jo, així que espero que algun dia vinguin els tres a visitar-nos.
Escric aquest post i penso, un cop més, en la sort que tinc de tenir persones així per amics; són dels que es compten amb una o dues mans. I són l'antònim del post anterior. Reparteixen amor, generositat i somriures a tort i a dret. La Mónica és com una abraçada d'aquelles llargues que treuen penes. Em sap especialment greu haver-me perdut aquesta boda, aquest embaràs. Les afegeixo a la llista de coses molt merda que passen quan te'n vas a viure a un altre país. I espero veure'ls aviat.
2 kommentarer:
Que bonic, Carol. Segur que són exactament les paraules que el Xavier i la Mònica volien llegir! Me n'alegro molt per ells.
Va ser un casament preciós! El ball va durar tota la tarda i la núvia ens va impressionar a tots amb les seves energies: va ballar salsa, sevillanes, i absolutament tota la música que van posar! Fins i tot el temps es va comportar per a l'ocasió i, malgrat les previsions, la primera gota de pluja no va caure fins a quarts de deu de la nit, quan ja ens en tornàvem cap a casa!
Send en kommentar