mandag, september 20, 2010

Post xofins


Potser és que vaig molt carregada de feina, potser no, la qüestió és que quan vaig veure això al postsecret vaig pensar que és una de les coses que carrego últimament al damunt. D'aquelles coses que pesen massa quilos i que fan una mica de nosa.
Em fa pena que la gent no entengui que quan baixo 4 dies jo també he de tenir vacances, que sempre sigui jo la que s'ha de desplaçar a la gran ciutat, que molts ja no m'escriguin, ni em truquin. Em fa pena però suposo que és llei de vida. No em puc ni em sé partir en el meu món d'aquí i el meu món d'allà. No puc dedicar més temps del que vodria i no ho porto gens bé, perquè se m'han escapat ja tantes coses de certes persones, que ni 100 mails ho poden curar.
I és curiós, perquè de vegades, amb els que truquen per trucar, perquè toca, o perquè estan malament i aleshores sí que se'n recorden de mi, m'hi sento a 1000 quilòmetres i amb d'altres amb qui tinc contacte de manera esporàdica perquè no donem per més sembla que no ens separi res. Suposo que el temps posarà les coses i els amics a lloc. Però fàcil no és, ja us ho dic.

8 kommentarer:

la polita sagde ...

bonica! com t'entenc... jo acabo de sortir d'una bona depre per un tema similar i, sí, el temps posa les coses i les persones al seu lloc. tu no decaiguis, eh. que tens moltes coses xules. tot evoluciona i de cada moment i de cada etapa, ens hem de quedar amb el millor, que és molt, tot i que de vegades no ho veiem i cal que ens ho facin veure.

ara vaig amb presses per enllestir coses i m'encantaria entretenir-me hores escrivint-te. parlem aquesta setmana, vale? t'escric un mail.

un petó enorrrrrme!

Vero sagde ...

Quanta veritat en allò que "és més important la qualitat que la quantitat". La proximitat amb les persones estimades no es medeix per la freqüència de comunicació, ni pels caracters amb espais dels missatges. Per sort!

I com són d'intenses les trobades de mesos en mesos, d'anys en anys, i com són de fortes les abraçades i preciosa la sensació que som els mateixos, només que més vells i amb més canes (tapades!)?

NUR sagde ...

Carol, tingues un nen!
La vida pren un altra dimensio, i ets molt més feliç!
Palabrita de niño Jesus!

carol vikinga sagde ...

Home, tenir un nen per tapar un forat, doncs no.
Ja sé que no és ben bé el que dius, però la meva vida privada està formada per personetes que hi han estat durant molt de temps. Però algunes despareixen, perquè la cosa no dóna per més, ni per la meva banda ni per la seva, i això és el que em costa.

Vero, quanta raó tens, a veure si tenganxo més tard ;)

Joan sagde ...

Carooo!!

No sé ben bé si formo part d'alguna categoria d'aquestes, però com que sé que ja saps que t'/us estimo, visc feliç :-)

El dia 2-N està complicadíssim, però si voleu que us aconsegueixi entrades i us les envii, això està fet.

Abraçades i petons múltiples cap el Nord!

manel sagde ...

Compte,compte, que la nostalgia , la melangia ,la melanconia a DK de vegades envaeix profundament, i més ara que arribar la tardor.
Tingues ànim ,ja véus que no estás sola.Uns/es de una manera, uns/es d'un altra no et deixe'm .

carol vikinga sagde ...

Joan, sabem com ens estimes i el sentiment és mutuuuuuu :) Tu estàs descategoritzat perquè formes part d'una categoria very special. Li pregunto al Frej això de les entrades.

Manel, no pateixis que no em desanimo gens, tinc la sort de tenir molta gent que em cuida de moltes maneres diferents! ;)

Ciutadà K sagde ...

...ai, arribo tard, I know it :S

però ja faig anys que he assumit que els vincle afectius -si són sòlids i valen la pena- es mantenen per distàncies temporals i geogràfiquesque hi hagi ... els/les que queden i continuen són els/les que realment valen la pena...

Un petó deltàic molt i molt gros!!!