Els Cinc

L'estiu és per a molts, temps per llegir els llibres q imue no hem llegit al llarg de l'any. Jo llegeixo molt, sempre ho he fet, també a l'hivern i també quan tinc molta feina. Segurament perquè la meva vida està molt lligada a la lectura, i perquè és un plaer que em resulta impossible obviar: ni requereix grans compromisos ni engreixa.

L'últim cop que vaig estar a Anglaterra vaig pensar molt en els llibres de l'Enid Blyton. Quan estic allà, sempre m'entren ganes de beure llimonada, i la culpa és de la senyora de la foto. En les seves aventures, el Juli, el Dick, l'Anna i la Jordi sempre, sempre, sempre, quan s'havien mig perdut, era fosc i ja no sabien què fer, sempre trobaven una granja amb gent encantadora que sempre tenien pstís de carn acabat de fer i llimonada. Mai no es trobaven assassins en sèrie ni pagesos deprimits.

M'agradaven a mi les històries dels Cinc quan era peque, i era molt peque eh, perquè jo sóc de les desafortunades que tot ho havia d'aprendre dos anys abans que la resta. Estava enamoradíssima del Juli, que ara que ho penso era un pedant i als dibuixos surt molt indefinit, però sabia que era ros i amb això ja en tenia prou.

El cas és que tinc davant meu un dels llibres, i l'he obert per curiositat, per nostàlgia i una mica més i em dóna un patatús amb el català de principis dels 80. No perquè no és incorrecte, no, és que aleshores encara no ens havíem posat gaire d'acord en com havia de ser, i el senyor Folch i Camarasa que és ni més ni menys el traductor de molts dels llibres de Blyton escriu:

"Després d'aquesta astoradora revelació es féu un silenci intens, fruit de la sorpresa. Un home? Vet aquí una cosa que ningú no havia pogut imaginar.

Jo tornà a parlar, tota cofoia de la sorpresa que els havia causat".

Doncs res, que m'he quedat as-to-ra-da de llegir coses com escapolir-se, manoi, enutjada, minyons, ombrívol, i remugar. I ara estic tota malenconiosa, vet-ho aquí.