lørdag, juli 03, 2010

The beginning of the end

Avui fa 65 anys que el meu pare va néixer, i fa ja uns quants, molts, que va morir. I volia escriure sobre el pas del temps quan algú a qui estimes tantíssims se'n va. I de cop m'he adonat de que se'm fa impossible escriure coses tan personals en aquest blog. S'ha fet massa gran, i d'una manera no voluntària. És el preu a pagar per les coses que corren per internet. No deixa de ser una pàgina de lectura oberta a tothom, però no ho era al principi.
I si jo mateixa m'haig de censurar el que jo escric, no anem bé. No és això el que pretenia ni l'objectiu original d'aquest blog :(

5 kommentarer:

Joan sagde ...

Del Sr.Carlos recordo la seva extrema bonhomia. Un tio generós, amable, llest.

Em va impactar, ja fa més de 13 anys, la inesperada sentència.

I em va saber profundament greu, sobretot per ell. Una persona vitalista hauria de tenir crèdits extra per acabar els seus projectes.

I evidentment pel nucli familiar dur: tu, la mare i la Mónica, les seves tres joies.

No en treurem massa de dir que ell estaria orgullós de vosaltres, i de la seva néta... però seria incondicionalment així.

T'envio una abraçada enorme i molts petons cap el Nord.

Tinc moltes ganes de veure-us, és qüestió de dies.

carol vikinga sagde ...

Jo també, Joan. Ens veiem molt aviat. Suposo que ja deus saber que dius coses molt maques, oi?

NUR sagde ...

Jo quan escric aqui , escric per a tu, encara que si paro a pensar ser que molta gent tb ho lleigirà.
No t'has de tallar per això, i si ho fas envia invitacions a la gent que vulguis que entri.
La mort de un pare o una mare, es un fet inesperat, encara que ho sapigues que estan malalts, son una referencia massa importants per perdre'ls tinguis la edat que tinguis.
Al febrer va morir la meva mare, i ufff, si costa....

Mónica sagde ...

M'emocionen molt les teves paraules, Joan, un petó ben fort ;_)
I molts ànims per tu, Nur, ja sé que costa moltíssim.
Salut!

Ciutadà K sagde ...

Buf! poques ratlles escrites i tants sentiments i emocions incloses!!
...poc més puc afegir :_(

... el que em sap greu és el sentiment que tens de no ser lliure en el teu propi blog, a casa teva. No ens hem vist mai, no ens coneixem de res i, potser, jo sóc un d'aquests invasors que han 'trencat' l'il·lusió de fer un blog íntim i petit ... però vull que sàpigues que haver-te conegut ha estat una alegria, que m'encanta llegir el que escrius i com ho escrius, que em caus de 'puta mare' sense haver-te vist mai ... i aquest és el regal d'internet! i dono gràcies que una onada cibernàutica m'hagi portat a casa teva ...

Gràcies, guapa!