Cintes

Hi havia una vegada una cosa que es deia cinta de cassette. Durant la meva infantesa i adolescència, quan les coses bones eren simplement bones i no calien que fossin perfectes, les cintes van ser molt importants. Tenien molt d'encant, perquè la cinteta marró sortia cada dos per tres, i les havies de cuidar i tractar amb tacte, i cargolar-les amb els dits una altre cop. A casa, els meus pares, i especialment la meva mare, tenien cintes comprades i cintes que ells mateixos gravaven, que eren les millors. A les cintes gravades hi havia la cançons més hit del moment, totes encadenades les unes amb les altres com un spaghetti llarg. Si no calculaves bé, l'última cançó quedava partida entre la cara A i la cara B. Fer una bona cinta era tot un art, perquè sovint, quan fins i tot tenies la cinta preparada per només apretar el rec, hi havia la possibiltat d'escoltar la falca de la ràdio, o sigui que fer una cinta sense falques, comentaris del locutor i amb cançons xules era com pujar a l'Everest.

Jo tinc tot el dia al cap una cançó d'una cinta, d'una de les últimes cintes potables que vaig gravar abans de l'arribada del cd. I sé la cançó que venia abans i la del darrere, però recordo poc més. Em faria molta gràcia poder-la escoltar un altre cop.