L'enveja que tinc de no ser una mica més Ponyo

Hi havia una vegada un senyor que es deia Miyazaki i que feia unes pelis espectaculars, on els bons són boníssims i els dolents gairebé sempre acaben per raonar o s'acaben per desfer de l'encanteri que els feia ser dolents. A les pelis del senyor Mi, dos i dos són quatre, la gent s'enfada i als pobles tothom es coneix i té la seva funció, el seu petit gra de sorra que fa que tot funcioni d'una manera més o menys plàcida i ordenada. I jo, que sóc la mar de despistada i caòtica i desordenada, sóc una amant de l'ordre i la placidesa que tant em costa instaurar en la meva vida.
No us podeu perdre la peli de Ponyo, com tampoc no us podeu perdre, si encara no l'heu vista, Totoro. I no és excusa que no us agradin ja els dibuixos animats, perquè la cosa va mes enllà d'això.

Hi havia una vegada una conferència a Copenhague on els bons i els dolents s'havien de posar d'acord per deixar de carregar-se el món. Per desgràcia, la vida no és una peli, i els dolents continuen sent dolents i no hi ha manera de canivaiar-los de bàndol. I el senyor Obama diu que apareixerà per Copenhague. I jo em pregunto si serà perquè la peli vengui més i aconsegueixi més públic, o si es quedarà els últims quatre dies que és quan es discuteixen i es firmes els tractats.
Una servidora se'n va, de moment, a veure al senyor Al-Gore, a veure què s'explica de nou.