sobre la permanència

Últimament estic molt ocupada. La grip té molts efectes negatius, entre d'altres, que els profes ens posem malalts i que quan estem bé hem de fer substitucions dels que s'hi han posat. I amb tant d'enrenou, ni tinc temps d'escriure ni res de res.
Dissabte passat vaig assistir a una "nit espanyola" a Copenhague a través de l'associació Radiserne, un grup de noies-dones daneses que un dia s'avorrien i van decidir montar un club de dones per fer activitats pintoresques i variades un cop cada dos o tres mesos. Fa unes setmanes em van demanar si els podia ensenyar a fer tapes, i coneixent-les, no m'hi vaig poder negar. Tot i que al cap de poc me'n vaig penedir, perquè ensenyar a fer 15 tapes a 11 dones més interessades en el vi que en una altra cosa, no es cosa fàcil. Però va ser divertit. Primer vam anar a fer un curs d'una hora on havíem d'aprendre a ballar flamenco. Admiro a la Polita perquè tela marinera amb el flamenquito... és molt difícil. El cas és que a les tantes de la nit, quan ja recollíem, em deien les dones que estaven molt contentes d'haver après a ballar flamenco i a fer tapes. I jo, de camí a casa pensava que no havíem après a ballar res de res, ni cap d'elles probablement pugui repetir més de dues tapes, però tant li fa, perquè hem fet moltes coses noves en poc temps. I sembla que últimament, d'això es tracta. De fer i desfer, coses noves, input, el que sigui, però ràpid i diferent.
I jo em canso, perquè en cada una d'aquestes coses noves fetes a corre-cuita a mi se'm fa un pessic de nervis i de cosa dolenta que es fa gran com una bola de neu. I vaig cansada de no parar.

De tant en tant, està bé tenir certes coses que són permanents, coses que sempre són iguals, i que saps que sempre hi seran. Com que a mi allò de demà sortirà el sol no em serveix perquè el sol no el veig, sempre penso en un lloc que em transmet aquesta sensació d'immobilitat fantàstica, de tortuga que ha viscut i que es mou molt a poc a moc. I és un llac. El que està darrere de la casa del meu sogre. El Michael, que d'aquí poc se'ns enduu a Egipte, té la sort de viure en un lloc situat entre el mar i un bosc d'aquells mig encantats de conte d efades. I el bosc té llac. I ell, de petit, corria a la vora del llac. I la seva mare, també ho feia quan era petita. I sempre que el visitem fem un passeig pel bosc fins que arribem al llac. Sempre la mateixa ruta, ara amb fulles verdes, ara grogues, ara res. Però més o menys sempre el mateix paisatge. I és fantàstic arribar al llac. I veure que hi és, que no ha marxat a fer un workshop sobre com purificar les seves aigües, o no ha decidit renovar-se i convertir-se en cascada. No. El mateix llac, immòbil, de sempre, el que ja han vist moltes generacions.

Necessito estabilitat i permanència. Potser perquè aquí me'n falta. Però la meva ànima busca desesperadament més llacs i cada cop menys city fast life.
Es que el llac, si un s'hi fixa, també té el seu input.