Reichskristallnacht

Abans d'ahir va fer 71 anys de la "nit dels vidres trencats", aniversari que des de fa uns anys queda en segon terme degut, afortunadament, a la caiguda del mur de Berlín.
Durant la nit del 9 de novembre de 1938 es van cremar més de mil sinagogues de tota Alemanya i Àustria. Uns 300 temples van quedar reduïts a cendres, 7.500 comerços jueus van ser devastats i més d'un miler de persones van morir aquesta nit. L'endemà es va procedir a la detenció i deportació de 30.000 jueus a camps de concentració.

Jo de petita em marejava i ningú no sabia perquè. Fins que van adonar-se que no hi veia bé. I el metge em va dir que a partir d'aleshores agafés un punt de referència a una distància prudent, i comprovés de tant en tant sila cosa anava a pitjor. Asseguda al sofà de sota el rellotge de paret, vaig fixar la meva mirada miop en el llom d'un llibre, "La noche de los cristales rotos", recordo les lletres blau marí com si fos ahir. Ni tan sols vaig planetjar-me què volia dir aquell títol estrany, als meus 8 anys, només em preocupava haver de dur ulleres la resta de la meva vida (des d'aquí gràcies al sant que es va inventar les lents de contacte). El cas és que de ja mes gran vaig sentir a parlar sobre la desgraciada nit del 9 de novembre, i la història em feia posar tant la pell de gallina que mai no em van venir ganes de llegir el llibre en qüestió, que si no m'equivoco segueix exactament al mateix lloc a casa de la meva mare. I com que sempre he pensat que les coses s'han de dir en veu alta i no oblidar-les per no cometre més errors, i com que m'hauria d'haver llegit el llibre, almenys en deixo constància aquí, de que ara fa molts anys, ja cometíem atrocitats. Que no es repeteixin.