Tori Amos

Ahir vam acabar una tarda magnífica al concert que la Tori Amos va donar a l'òpera de Copenhague, un edifici majestuós i polèmoc, construït fa uns anys en una illa, davant del mar.

I avui tinc síndrome Tori, que vol dir que m'han entrat ganes d'escoltar-me totes les cançons seguides d'aquesta dona durant tres dies sense parar. Jo no sé si vosaltres coneixeu la música de la Tori Amos, però si no en sabeu gaire, doneu-vos l'oportunitat, us garanteixo que paga la pena. Virtuosa del piano i amb una sensualitat que omple la sala als 5 minuts, la Tori Amos és com una fada amb un punt de bogeria, suficient perquè pugui cantar cançons amb un ritme frenètic i després cantar ella sola al piano cançons que fan que l'espai s'ompli de papallones, pètals de flors i globus de colors. Quina festa... em vaig sentir bombardejada. No sé si mai heu tingut la sensació despres d'un concert espectacular que ha estat massa pels vostres sentits, i que tornar a la vida real de fora de la sala és fins i tot difícil, perquè allò que has vist, has sentit, has escoltat, gairebé has tocat és massa preciós com per haver de tornar al ciment. Doncs això em va passar a mi ahir, que quan agafàvem el bus-vaixell per tornar a terra ferma, una part de mi no va tornar, i es va quedar allà, a la sala, mirant les papallones.

La Tori Amos ha fet, sempre, experiments amb la seva música. Alguns amb més èxits que d'altres. Els tres primers àlbums són espectaculars, l'últim, una mica massa gris. Us poso una cançó de la Tori Amos, no la més bonica (difícil tria seria) però la que per mi va inevitablement lligada al seu nom. I un altre nom que va sortir ahir a l'escenari, Foy Vance, que va caldejar l'ambient una estona abans. Una mena de John Mayor i Jeff Bucklet del que segur, en sentirem a parlar.