Dedicatòria

Fa uns dies vaig llegir una poesia que vaig enviar a la meva germana, perquè mentre la llegia, tenia al cap a la princesa Valentina i a la meva estimada germaneta que fa poquet va ser mare. I fa poc vaig rebre un mail sobre distàncies que em va fer pensar que volia compartir aquesta poesia tan preciosa de l'Anna Aguilar-Amat a tots els qui en els dos últims anys heu tingut nens. I sou molts. I molts de vosaltres, tot i en la distància, m'obriu una finestra de tant en quant perquè pugui donar un cop d'ull a les vostres vides, als menjadors plens de joguines i les habitacions amb bolquers de fons.
A tots, pares i mares, us dedico la poesia:


Quan rius
sento cantar el puput i veig el cormorà
que s'amoixa les plomes. Recordo de l'hivern
la dringadissa del gel sota els teulats i
el tiratge del foc quan explicava històries.
Quan rius
sento l'alè translúcids dels rierols
que m'arriba a la sang i em rega amb vi el cabell,
com el vent costaner, un dia passat de maig.
Quan plores.
Els palmells de les mans em fan tan mal de tan
buides. El cor se'm fa petit i esgarriadís a
la butxaca; se'n va pel descosit de negligència
de capvespres cansats de vanitats.
Quan plores
el record em rellisca pel camal com una espurna
ataronjada que em crema entre el mitjó i el peu,
i els ulls se'n van endins i endins, on l'estómac
deleix per degustar-los.
Quan plores
la cantonada de la taula se'm clava entre les celles
i entre les dents em trobo un dia gruixut
com la branca del cop que vaig plorar com tu, avui,
perquè els Reis havien errat amb la joguina.
I no pel ninotot amb roba figurada, sinó perquè
havia cregut que eren savis i bons i m'estimaven,
i només ells doncs ningú més, sabrien endevinar
els meus pensament, veurien a la fondària dels meus
somnis, aquells que ni jo recordava, amb la màgia
magnífica, tan blanca, universal, del desig que s'enlaira i
es desmenja i pot sobrevolar la realitat menyspreant
els detalls, com un avió de col·lecció des d'on el món
es veu petit, i el mar, de plastilina.