The Wonder Years

D'aquí un parell de setmanes es farà un trobada amb la generació casalenca del 78, o sigui, els que vam néixer al 78. Per desgràcia, jo no podré anar-hi, i ja n'estic patint les conseqüències... fa un munt de dies que somio a tota la gent de la classe, ara uns, i ara altres. I el més graciós és que els somio exactament amb la roba que portaven a 8è d'EGB. Molt fort. Els tinc clavats a la memòria.

Em fa molta peneta no veure'ls, perquè ara fa molt, molt de temps que no ens veiem. Amb alguns ens veiem sovint, amb d'altres no ens hem vist mai més. Amb alguns he compartit tota la meva vida, i quan hi penso, em poso tonta perduda. Aquí, a Dinamarca, tinc una neboda extra-oficial (biològicament no en sóc tieta) de qui ja us n'he parlat alguna vegada. La Carla (gairebé té 3 anyets) i jo ens estimem molt i algun cop l'he anada a buscar a la guarderia. La setmana passada em va ensenyar el seu primer àlbum, i tenia una foto, que s'assemblava molt a una que jo encara tinc. I quan ella em parla de la Liu, i l'Olau, i els seus amics, jo penso... osti tu, potser, si té molta molta sort, alguna d'aquestes persones t'acompanyarà la resta de la vida. Com bé deia el Joan en aquest post hem compartit massa hores com per no estimar-nos. Estic segura que l'edat també ajuda. De tot cor us dic que fa 10 anys, potser m'hagués pres aquesta reunió d'una altra manera.

Espero que tots siguin feliços, i que estiguin bé. No se m'acut cap manera virtual de ser en aquest sopar, però si algú té una idea, que me la faci saber. M'agradaria que tots sabessin que estic bé, que sóc feliç, i que al cole de la muntanya vaig passar els millors anys de la meva vida. I que tots són fantàstics.
Que nyonya que sóc, eh. No puc fer-hi més :(