Doncs l'any no ha començat precisament bé. Un altre cop, la vida d'algú s'ha apagat.
Amb la meva àvia pràcticament no havia tingut cap relació, i ni molt menys una relació normal. Tampoc aquest és el lloc per parlar-ne, ni tinc ganes de fer-ho, però sí voldria fer públic la rotunditat d'allò que tots hem escoltat mil vegades de que 'el roze hace el cariño'. Puc certificar que és prou cert.
La magnitud de la meva tragèdia avui, és que no puc sentir-me trista. La tristesa m'ha durat 5 minuts i això d'ara és confusió. Confusió per no poder sentir el dolor que potser hauria de sentir; fet i fet, és una part important de la meva història.
I tot i així, la única relació existent al meu cap entre ella i jo és el meu pare. I la única cosa que no puc parar de pensar i que sí em fa estar trista de debò és que el meu pare hauria de ser-hi, i que el que ha passat avui no és res més que el destí que ens espera a tots, que ella sí ha viscut molts anys, i que és llei de vida, i totes les cançonetes que es diuen quan una persona gran mor. Estic com enfadada, més que trista, i encara no sé perquè. Cada família és un món, diuen també, i aquesta part de món que durant tants anys ha estat en stand-by està despertant sentiments de tonalitats grises tirant a negres, inesperats.
1 kommentar:
Carochan! T'estimo molt. I te entiendo... Aquí en mi país, y pronto regresaré a BCN, siento mi infancia y de mi family, pero... no es lo que debe ser a veces.
Mi familia me quiere, pero cada uno de miembros se siente diferente. El amor de mi madre, de mi padre y de mi hermano..., son tan diferentes que no puedo definirlo.
Mi madre expresa de una manera, mi hermano de otra, y mi padre..., pues totalmente diferente. Ya te contaré en persona, pues es interesante.
Cada persona es un mundo. Cada vida es algo especial, igualmente cada muerte.
Un petó Carochan, pues nos veremos pronto! Uns petones!!!
Send en kommentar