setmana de pausa

Me'n vaig una setmana al poble. I això vol dir, que aquest cop, a la majoria de vosaltres no us veuré. Aquest cop no penso estressar-me gens ni mica, intentant quedar amb tothom, i fent viatges a Barcelona dia sí, dia també sense tenir temps per descansar i estar amb els meus. M'ho he promès a mi mateixa, i ho penso seguir fil per randa. Perquè ho necessito, i perquè anar a casa s'acaba convertint en una selva de trucades i exigències, que sempre vull cumplir, i que m'acaben per omplir l'agenda de cites impossibles. No em malinterpreteu, sempre tinc unes gans horribles de veure-us, però ara em quedo uns dies al poble amb la gent del poble, que fet i fet, són els que han compartit el meu passat, comparteixen el meu present, i mai no deixaran de ser-hi, per molt futur que sigui el futur. I sempre els dedico tan poquet temps! I a la meva familia, que ha passat i passa per una època complicada, i no he estat amb ells quan ho han necessitat.
Així que marxo amb un somriure enorme i dolç, com el que se'ns posa abans de caure adormits després d'un dia de feina durillo. Quan torni, prometo fotos fresques de la festassa. Mentrestant, us deixo amb aquesta cançó tan fantàstica, d'una peli no menys preciosa, amb la que podria establir un remot paral·lelisme: el Billy i jo, vam marxar un bon dia del poble. Tal i com ja vaig dir en aquest post del Joan, el poble em dóna tranquil·litat i em torna a situar en un món on jo sóc jo, i la gent em coneix pel meu nom. Quines ganes.