mort

Una altra vegada. Deia fa poc que tots som éssers mutants. Una altra vegada s'acaba la vida d'algú a qui he estimat. I se'm trenca el cor de no poder ser allà, amb ells, per abraçar-los, sense haver de dir res, per estar allà, i fer que se sentin una mica més acompanyats. Una altra vegada. No ho entenc. No entenc la vida, ni entenc la mort, ni perquè sempre han de dir adéu els mateixos. La mort és injusta, pels que marxen i sobretot, pels que es queden. T'arrenca la vida, se t'endu un tros de cor, de tu mateix, que mai, mai dels mais, es pot recuperar.
I a la vegada, la mort és lògica, és sabuda, inevitable. Naixem amb tres paraules com a destí: vida, amor, mort. Si les dues primeres puguessin ser llargues, i sense patiment, millor que millor.
Tinc una familia plena de morts. De gent estimada que ha mort massa jove, massa ràpid.
És així, i crec que totes elles ens han canviat la vida d'una manera definitiva.
Sento tristesa, dolor i impotència.
I a tu, si llegeixes aquest post, voldria dir-te que us estimem, i que no esteu sols, i que a partir d'avui la nostra vida també serà diferent perquè ella no hi és. I que tots junts, aquest cop també, plantarem cara a la pena i el dolor.

Por eso las estaciones
saben a muerte, y los puertos.
Por eso cuando partimos
se deshojan los pañuelos.

Cadáveres vivos somos
en el horizonte, lejos.

Miguel Hernández