a casa... on?

Confesso que els últims dies a Itàlia vaig començar a trobar a faltar Copenhague. Confesso que em va sorprendre, i que em va agradar. Confesso que després de 6 mesos de viure aquí vaig establir una relació d'odi inconscient amb la ciutat que em feia viure lluny de vosaltres i del meu món tranquil, fàcil i segur. La ciutat em cansava. Fins que vaig entendre que la pataleta no servia de res, i que potser reconicliar-se amb la vella ciutat era un pas indispensable per tirar endavant. Que Copenhague és preciós ho admetia abans de la pataleta. Que a estones m'hi sento molt bé, me n'adono ara.
El dia de tornada, després de viure immersa dues setmanes en l'esfera italiana, tan passional i sorollosa, pensava en la tranquil·litat de la meva ciutat, en el no-estrès de la gent, en els parcs plens de riures i salsitxes a l'estiu, en les cases de colors, el te, la música de jazz que escolto per la finestra a la nit, que arriba des del bar del final del carrer, en els brunchs mandrosos dels diumenges, en les bicis Nivola amb nens a dins i els milers de cap rossos que cada cop se'm fan menys estranys. I tenia ganes de tornar. I se'm feia estrany, perquè és com sentir que alguna d'allà es trenca quan millor estic aquí. Però de fet, potser no haig de triar. Potser puc tenir els dos llocs, i ser, o intentar ser, igualment feliç. Seguiré insistint.