tirsdag, september 25, 2007

changes are taking the pace


Els canvis xorres de la vida a vegades no són tan xorres. Canviar els horaris és una mica com pintar aquella paret blava de color blanc. De cop, l'habitació sembla més ampla, i descobreixes racons i llums que fins aleshores havien quedat tapats de blau cel. A la meva vida pre-vikinguilàndia, em llevava aviat, em cagava en la Renfe quan arribava a l'estació i veia que els trens no pitaven, per variar. Agafava el tren, arribava a la feina, parava per dinar, continuava fins la tarda, tornava a agafar el tren, tornava a cagar-me en la Renfe i em preguntava una vegada més perquè no ens manifestàvem, tornava a casa cansada com una burra, si tenia temps, em mirava el correu, agafava la roba del gimnàs pensant si tothom va al gimnàs tan tard com jo, tornava, i ja a hores de sopar, em posava davant l'ordinador amb la tesina pensant si no seria millor sopar decentment i apalancar-me al sofà. A partir d'aquí, tot un monòleg interior per convèncer-me de que no, de que fer feina fins les tantíssimes era molt més gratificant. Tot plegat, un continu d'accions infinites que es repetien diàriament fins l'infinit.
Una cosa que m'ha donat vikinguilàndia és recuperar la dolçor d'algun matí. Dic algun perquè en realitat només són dos, i els tinc molt ocupats, però em quedo a casa, estudiant, i no és el mateix que sortir allà fora i engegar el dia. És molt meravellós, això de descobrir una xorrada gran com llevar-se més tard de les 7h, és fantàstic sentir que els llençols es fan espeeeeeeessos i pesats i suaus, i miro per la finestra i penso, osti que bé.

Després al migdia agafo el tren i no em cago en res, perquè nens i nenes, això de la renfe que tenim allà.... fa molta molta molta pudor (tenim o teniu? pregunta transcendental... ara ja no sé què posar!), però això ja són figues d'un altre paner.

4 kommentarer:

Anonym sagde ...

aprofita aquests matins, clar que sí! encara fas capsetes amb papers de colors? :-)

Anonym sagde ...

buffffff, ja no tinc temps ni de tallar-me les ungles :( De moment les caixes, els colors i les coses muniques de fer quan un no té res a fer estan apartades. Fatal, ja ho sé.

Anonym sagde ...

Carooo!

Jo que em veia al Rita Blue prenent copes i menjant delícies i regalant tangues.

Ja fa quasi un any d'aquella celebració i mira ara...

Love will tear us apart...again.

I que no falti.

Molts petooons nostàlgic-festius

Carolina sagde ...

És impressionant, com passa el temps... moltes coses han passat en un any, eh, senyor tanguero.
Ja ho té, això, la vida ;)
Tear us apart???? Noooo! Never! No matter the time, no matter the distance :_)