once upon a time...

... hi havia un país on a l'estiu no parava de ploure, i el cel sempre estava gris. A les nits sortia el sol i les estrelles havien d'emigrar a països del sud per brillar. La sanitat funcionava i la gent tenia garantida uns diners mínims. A les biblioteques podies agafar tots els llibres que volies, tots tots, sense que et diguessin 'no, només tres'. I a les empreses internet no es penjava mai. I els nens jugaven als patis i llegien contes. I al març la gent anava molt abrigada però no paraven de menjar gelat pel carrer. I no dinaven, però sí sopaven. I no menjaven peix perquè no n'hi havia, però sí molts pastissos.
Com al nostre país, però tot en diferent ;)
L'altre dia parlava amb un amic que d'aquí poc se'n va a viure a una 'comunitat', una mena de palau als afores de la ciutat, al camp, on la gent hi viu amb els nens, i tothom viu dels diners de tothom això vol dir, que tu dones el teu sou a la comunitat, i et quedes una petita part, i la comunitat viu d'aquests diners. Has de donar entre un mínim i un màxim, crec. I s'han acabat les obsessions de compres compulsives i robeta de temporada i òsties. Apa. Tens de tot el que necessites per viure. Llum, aigua, espai, un castell preciós, intimitat i camps verds per fer tombarelles cada dia. Quina tranquil·litat, no? Quina utopia...
A Espanya això no funcionaria, li vaig dir, la persona encarregada de la tresoreria d'aquesta comunitat s'enduria les peles, o faria desfalcs, a saber.
Tots van riure.
Però a mi em va sembla trist.