Em passa en dies de pluja com avui (i ja van tres setmanes de pluja, estem batent récords) que m'entren ganes de quedar-me a casa i fer el mandra. Acabo tot just de desparar taula d'un dinar a tres amb una persona que és molt fràgil i molt forta a la vegada, i que em fa pensar tota l'estona en com de perillosa és la ment. A ella, un dia li va començar a jugar males passades, fins que la va perdre. Cada tant es planteja si paga la pena viure, i actúa en conseqüència, però afortunadament, encara corre per aquí. Però m'espanto. No poder controlar la ment i ser-ne conscient ha de ser una de les coses més terribles que ens pugui arribar a passar. I és dolorós, per ells i per les persones que se'n fan càrrec. I la veig tan ocellet, tan perduda en la mirada, tan purament persona, que no es pot ocupar de gaire més que de viure, de menjar, de dormir, de llevar-se i de treure al gos. I tot i així, hi ha petites coses, detalls que deixen entreveure la persona que era. Coses que delaten que encara no ha perdut del tot l'oremus. Maneres de fer, idees, pensades que jo mai no faria, que ens fans del tot diferents del veí, o de la resta de la familia. M'encanten aquestes coses, les coses que fem que només fem nosaltres i no en som conscients perquè són tan nostres que només els altres són capaços de veure-ho. Vosaltres què feu?
3 kommentarer:
Doncs sí, sí que deu fer molta por tenir la ment perduda. I tenir moments lúcids per ser conscient de la situació deu ser horrorós. Quin càstig tan esgotador! Ara mateix no se m'acut quines coses faig sense adonar-me...però la meva germana em diu que quan em fan una foto sempre poso la mateixa cara de peix bullit ;-)
Sí, sí, és veritat, ja ja, i quan dorms fas sorollets molt raros amb la boca, com si fossis una iaiona, i mous el cul sense paraaaaaaaaaaar!
:p
;p
Send en kommentar