a harbour in the tempest

Fins i tot les coses que ens semblen més sòlides, les que creiem que mai no es trencaran, es tornen fràgils sense ni adonar-nos. Ens veiem embolicats en situacions tan delicades, que qualsevol moviment, cap a una banda o cap a una altra pot ser fatídic. I el pitjor és que sabem, que quan tot plegat es torna tan delicat, s'acabarà per trencar. O potser no. Potser està en les nostres mans arreglar-ho. Tot i ser com la nit i el dia. Som nosaltres qui decidim, al final del dia, si ens quedem amb les coses que ens separen o amb les coses que ens uneixen. Sembla una decisió fàcil, però com totes les coses vitals de la vida, no ho és gens. I així, anem fent camí, sense saber amb certesa on ens portarà. I ho fem tan bé com sabem. La merda és que de vegades no n'hi ha prou, perquè no podem mai decidir el futur quan és cosa de dos. I no comptem mai amb això. Pensem, una vegada i una altra, que sí, que aquest cop tot sortirà bé. I ens assegurem de posar-hi una mica de ciment armat, per si les mosques. I patapam, la santa òstia una altra vegada. Jo sóc una gran... no, una magnífica especialista en fotre'm òsties d'aquestes. I mireu on sóc. Avui penso que aquest cop, tot sortirà bé. Que la vida és preciosa i que som tan absurds, que perdem el temps pensant que no ho és, i que això són quatre dies, i bla, bla, bla: tota la parrafada que m'omple d'ànims dia sí dia també. Fins que em foti la santa òstia. I em cagui en tot. I tot torni a començar. Què més podem fer, si no?

Últimament, no m'arriben gaires bones notícies de la vila del pingüí. Però espero de veritat que, si acabeu per caure, us torneu a aixecar, i que ho feu amb totes les ganes del món. Teniu coses i persones massa bones al voltant com per no fer-ho. I si teniu la sort i l'encert de no caure, d'apedaçar, posar reforços i embolicar-ho tot amb paper de bombolles i porexpan i que res no es trenqui, expliqueu-me el secret. Mai no està de més estalviar-se dolor :_)
Love you, in a non-fragile way.