clandestino

Aquí una servidora se sent moltes vegades com el peixet de la dreta. Us he de dir un secret que vaig descobrir al cap de poc temps de venir a Dinamarca. A molts vikings no els agraden els immigrants. I si ets així morenet, encara menys. Jo crec que de França cap avall, tots anem al mateix sac. En alguns moments m'he trobat aquí amb ganes de dir 'eh, no, que jo sóc bona, que no sóc terrorista'. Però és que de veritat que m'entren ganes de ser-ho. El govern va tancar la porta als immigrants ja fa temps, i suposo que si per mi, que sóc europea és difícil, no vull imaginar-me el que és per un africà, per exemple, viure aquí. Bé, sí que m'ho imagino. La Lucky, que estudia amb mi, m'explica cada barbaritat... és gairebé un mircale que estigui al país, i això que el seu home està aquí fa més de vint anys. No hi ha manera de que pugui portar a l'Aleni, el seu fill, cap aquí. Al pare de l'Aleni, el primer marit de la Lucky, el van assassinar. Ella encara no sap ni qui ni perquè. La Lucky és d'Uganda. I s'està morint de pena en aquesta ciutat. D'una banda, no m'estranya. De l'altra, entenc que no vulgui o no pugui tornar al seu país. Si encara no heu vist 'The last king of Scotland', feu-me el favor de veure-la.
No sé si és perquè m'estic llegint la tesina del Frej (Were to Draw the Line: Citizenship, Universal Rights & Limited Duties) o perquè jo aquí sóc tan immigrant com els pakis dels badulakes del Raval, o perquè estic envoltada de gent que ha viscut i viu drames personals que a mi se m'escapen de les mans, hi ha un link del meu cervell que no pita, i no els puc raonar, però últimament em sento fastigosa i mundialment frustrada en aquest aspecte. Ja sé que la vida té coses molt maques i tot plegat, però no em direu que aquest món té gaire sentit. No en té. I jo crec que em moriré sense entendre'l. I això que ja des de petita li dono voltes, eh, us ho juro, però és que encara no li trobo. Perquè no en té. O potser deu ser que no ens fem les preguntes adequades. I que és molt més fàcil fer veure que les atrocitats no passen, i que tots som feliços i mengem anissos. Però sí que passen, collons, sí que passen.