onsdag, december 10, 2014

Septrin

Fa ja com una setmana i mitja que estic malalta, però això no és important, l'important és que el Sirius també fa dies que està malalt, malalt de super febrada durant dies, hospital i metges i paciència.

Ahir, mentre dormíem junts (ell dormia i jo l'escoltava respirar) pensava en quan era petita i em posava malalta. En el fons, el primer dia d'estar malalt, és xulo, no? A no ser que em trobés molt fatal, pensar que em podia quedar un dia a casa, sense haver d'anar al cole, a mi m'agradava. Quedar-me al llit passades les 09h, hora en què tot començava, era com una mena de transgressió. Imaginava a tothom allà assegut fent feina i jo espaxurrada al llit, i m'agradava. Jo era molt bona nena, i per això ja m'estava bé faltar al cole d'aquesta manera, tenint un argument convincent.

A 3r d'EGB vaig agafar pneumònia i vaig estar setmanes a casa. A les 15h del migdia venia la Paquita a punxar-me al cul, galta esquerra un dia, galta dreta l'altra. Portava un perfum molt fort que encara puc olorar, i era molt amable, però tenia el cul com un colador. Hi havia nenes de la classe que em portaven deures. Recordo com si fos ahir que una d'elles (millor no dic noms) va venir per primer cop, i va dir-me que tenia una casa molt molt petita, que en una casa així segur que quan sonava el telèfon sempre arribaves a agafar-lo, per molt lluny que estiguéssis. Li va sortir de l'ànima i a mi em va fer sentir molt miserable, perquè des d'aquell dia se'm va fer molt evident que a la meva classe gaire bé tothom tenia una casa i nosaltres teníem un piset, i això, evidentment, em feia sentir més pobra que una rata (trauma superat, eh!).

Recordo també el gust i l'olor d'un xarop que em sembla que era el Septrin i que m'encantava. Si m'havien de donar el Septrin, guai. El clamoxyl en sobres també. La resta no. Supositoris fatal.

El Sirius és tan petit que no entén que està malalt i que d'aquí uns dies estarà millor, plooora i plooora, pobret, i només vol que el tinguem en braços. Per sort, el medicament que li hem de donar per baixar-li la febre també té gust de maduixa i està dolcet, i se'l pren encantat. Deu ser el seu Septrin.

2 kommentarer:

Ciutadà K sagde ...

Ohhhh, fa peneta quan es posen malalts, eh? Crec que és d'aquelles coses que la gent no comenta en relació a tenir fills: parlen del dormir poc, de l'alimentació, de gatejar... però de les moltes vegades que estan malalts de petits, no; i del que pateixes perquè t'encantaria que es posés bo amb un petó de Papa amoròs, tampoc...

Molts petons i salut, familieta!!

Laura sagde ...

Pobrissó! Ja està millor?