mandag, november 17, 2014

Xàrter

De camí cap a l'aeroport, a les cinc de la matinada d'un altre dia gris, em pregunto si hem pres la decisió correcta. Com que no començo a ser persona fins ben bé passades cinc hores més, deixo de preguntar-me i decideixo instal·lar-me un fals somriure que de vegades em poso pel Frej, quan sé que si no me'l poso, al pobre li esperen unes hores de mal rotllo provocat per circumstàncies del tot alienes a la seva persona.

Vol a petar de gent i un senyores i senyors en nom de Star Alliance Apolo Rejse Falk-Lauritzen els donem la benvinguda al vol 1234 amb destinació Lanzarote. Aparquem. El frej, el Sirius i jo, i les mil coses que duc per si de cas. Per si de cas el Sirius decideix no dormir, per si de cas passa fred, per si de cas té més gana que la que em penso que tindrà, per si s'avorreix. El senyor que s'asseu al costat del Frej ens mira amb cara de dir perquè, senyor, perquè m'ha tocat a mi. Li prometo amb el meu somriure més dolç que segur que s'adorm en un plis plas. A les dues hores li dic que potser no s'adorm perquè tot és tan nou per ell. El Sirius salta de la meva falda a la del seu pare, intenta estirar els cabells a les dues pavorres que seuen davant i riu amb els de darrere. El senyor del costat, que és un sant, es deixa estirar els cabells. A les 4 hores també es deixa estirar el nas. Aterrem. L'operació sortim de l'avió sembla com marxar d'un càmping, però sortim.

El 98% del vol se'n va amb una senyora que duu una pancarta que diu Apolo (bien bien bien), i nosaltres marxem amb 5 parelles més cap a la dreta. La senyora es diu Lene i repeteix un discurs que segur que ha repetit mil vegades l'últim més. Penso en totes les vegades que jo repeteixo gramàtica i no sento pena per ella. Enfilem camí cap a l'hotel. Fa calor, el Sirius porta encara un pijama de llana viking i està vermell com un pebrot. 10 minuts abans de baixar de l'autocar, evidentment, s'adorm.

Apartament VIP (Frej, vol dir que això ho hem pagat nosaltres?!). El de la dreta de la foto. 5 minuts, roba fora i a la piscina. Més tard descobrim que el resort està mig buit. Hi ha molts russos (elles pinta vulgars, ells pinta mafiosos) i anglesos amb una mitjana de 6 nens per família (com és físicament possible?). Quina pinta devem fer nosaltres? Millor ni saber-ho.
Platja. Descobrim que al Sirius li agrada menjar sorra i que la sorra té la qualitat de posar-se per tot arreu, per tot els plecs humans haguts i per haver, i que es multiplica i es reprodueix entre dutxa i dutxa.
Per sort, és un encant de nen, i tothom li fa carinyets i tonteries i ell es desviu en moneries. Ooooohs i aaaaahs a tots i cadascun dels restaurants on hem dinat i sopat durant una setmana. Aniversari feliç per mi, molts passejos, lectura (temps per llegir, iuhuuuuuuu!), volcans, i per primera vegada en molts molts mesos: vida en família. Una setmana per estar amb els meus dos homes, per fartar-me d'ells, riure amb ells i oblidar-me de tot el que em pesa. Fan-tàs-tic. Si els xàrters i els packs són això, per molt cutres que semblin, benvinguts siguin.

(i encara més si a casa tenim a la Maria i la Lis, que ens cuiden el Copernicus i s'ho passen pipa revisitant Copenhaguen, i a sobre ens deixen llibres, regalets i torrons d'Agramunt, ole, ole i ole :)




3 kommentarer:

Mireia sagde ...

Si, a vegades tenim idees preconcebudes que ens impedeixen ocasions magnífiques, si sabem aprofitar el que tenen de bo i deixar de banda el que no interessa. Ho vàrem comprovar en un creuer pel Bàltic fa dos anys.

Mireia sagde ...

L'entrada anterior i aquesta són de mercè voltas que escriu des de KVH i no pas de la seva filla Mireia Serra

Carolina sagde ...

Entesos :)