mandag, juni 11, 2012

Trencar un tabú

Fa pocs dies que he passat per una experiència molt traumàtica, un avortament quirúrgic involuntari.
No ho escric per explicar-ho a mode de teràpia, ni perquè m'escriviu comentaris d'ànims ni em tingueu pena. Per sort, estic envoltada de persones que m'estimen i em cuiden moltíssim, i estic segura que en alguna altra ocasió tindrem més sort.
Ho escric per dir, cridar, denunciar, que em sembla trist que a dia d'avui l'avortament encara sigui un tema tabú. Els llibres d'embaràs li dediquen com a molt, mitja plana, i per internet hi ha molt poca informació ben documentada sobre el tema. És evident que una pèrdua és sempre un fet molt dolorós i personal, però també ho és, posem pel cas, perdre un familiar proper, i sobre això sí que s'hi dediquen moltes més pàgines. El que sí hi ha és milers de pàgines i forums de dones confoses, tristes, i amb moltes preguntes, que s'expliquen experiències i es donen ànims i consells.

Parlant amb dones que m'envolten me n'adono que és molt normal que passi, que la majoria d'elles ho han viscut en alguna ocasió, però és una cosa que no es diu mai, que encara fa massa mal dir, o potser és que hi ha massa vida en un embaràs per poder escriure mort en una mateixa frase. El cas és que una se sent sola, quan en realitat - i les estadístiques ho confirmen- sembla que és relativament freqüent i s'ha de conformar amb un full informatiu de l'hospital i les confessions de les qui saben què estic passant.

És una pena, que tots plegats enacar no tinguem coll avall temes com l'avortament o el suïcidi.
La vida i la mort, van agafades de la mà, per molt que ens emperrem a tapar-ho. 

4 kommentarer:

Ciutadà K sagde ...

Totalment d'acord en tot el que dius... certament, és més freqüent del que es diu i es parla.

Trenquem tabús!
Anims

Tu, jo i l'Otis sagde ...

Hi ha determinades qüestions doloroses de les quals es parla amb naturalitat perquè són incontrolables, inevitables, reconegudes per tots, físicament visibles, externes. Les qüestions que, en canvi, són internes, al nostre cos... potser tenen aquest punt interior que fan que no se'n parli tant, potser per delicadesa? No ho sé, eh, és una simple hipòtesi.
Potser seria més fàcil si se'n parlés amb naturalitat, això tampoc no ho sé.
Una abraçadota.

Carolina sagde ...

Hi ha temes delicats que es tracten amb molta absurditat i excés d'informació, curiosament, aquest no, ni per bé ni per mal.
No crec que fos més fàcil si se'n parlés, fàcil ni ho és ni ho serà. Però sí crec que entraria en una normalitat que avui dia la nostre societat no promou quan es tracta de certs temes, que tampoc no sé perquè, són encara un tabú. I segurament ajudaria a moltes dones a no passar per aquest procés tan soles, i a reconèixer que passa molt freqüentment. Dismitificar-ho segur que passaria per simplificar-ho, però sí crec que podria ajudar.

manel sagde ...

Per que la societat entri en aquets temes s'han de donar tot un seguit de requisits propis de la xarxa social . I aquesta evolució-i/o revolució- únicament s'assoleix amb molt d'esforç, amb molta lluita, i generant un ventall d'accés del èsser humá a noves formes de cultura intrínsiques en la pròpia evolució que penetrin profundament dintre d'aquesta xarxa.
Continuém llegin-te amb interès i afecte.
Una abraçada.