De mala consciència i sol a dosis iguals

El cap de setmana passat me'l vaig passar mig plorant. No de pena sino perquè l'ull dret em plorava. Tenia la sensació de tenir sorra dins l'ull. Com que el tenia una mica inflat i les camamilles no feien res vaig pensar que anava camí d'una infecció com ja em va passar fa uns mesos. Dilluns al matí vaig telefonar al meu metge a les 08.30h. Aquí pots parlar amb el teu metge de 8h a 9h del matí i solucionar problemes menors i consultes que no requereixen presència física. Em va donar hora per les 10h. Em va mirar l'ull i em va dir que no ho veia clar i que prefereria que anés a un especialista. I uuuuuuuuui vaig pensar jo, se'm pot caure l'ull si m'haig d'esperar a que em doni hora un especialista. La doctora em va dir que m'esperés a la sala que ella mateixa faria la gestió. 5 minuts després surt, em diu que tinc hora per l'oftalmòleg a les 12h i que és a prop, però per si de cas, m'ha imprès un mapa per arribar-hi. Adéu-que-no-sigui-res-i-tinguis-un-bon-dia.

I aleshores és quan me n'adono que no estic allà. Que no m'haig de plantejar anar d'urgències al Taulí i exagerar el que em passa perquè algú em faci cas, i penso en tota la gent que no pot veure un futur, als qui han venut un conte que mai no ha existit, i que, com diu l'Elisenda, estan sols, i soles. I m'entra una tristesa i una mala consciència que no em deixa en tot el dia. Perquè és tristíssim, perquè no sé què es pot fer, què puc fer des d'aquí, perquè hem viscut una democràcia molt jove, i res no se solucionarà en mesos, ni potser en anys. Perquè els resultats electorals fan molta molta por i són difícils d'entendre i de digerir.

L'oftalmòleg em mira amb aquell llum que sembla que et pugui veure fins i tot el cervell. Em diu que tinc alguna cosa clavada al bell mig de l'ull. Ho intenta treure amb un cotó mullat en líquid blau. No se'n va. Després treu unes pinces finíssimes i diu que no m'espanti. Dos minuts de patir i acaba per sortir. Pomada al canto. Em diu que hi torni als tres dies per assegurar-se de que tot està bé. Surto d'allà amb una depre i una mala consciència de pensar en tots els privilegis que tenim aquí.
I això que nosaltres estem en un procés contrari, d'aquí uns mesos hi haurà eleccions, i seria molt estrany que els vermells no guanyessin, Dinamarca porta 10 anys idiotitzada i privatitzada per un govern de centre-dreta que ha fet molt molt de mal. El però és que aquí la democràcia es dóna per fet, és que ja hi ha molt de camí fet i quan la gent parla, se'ls escolta la majoria de vegades.

Ahir vaig veure el sol. Sempre surt, però la majoria de dies no el veig. Vaig deixar les correccions de banda i vaig anar al parc. Us juro que els primers dies de bon temps gairebé puc escoltar un zzzzzzzz quan m'estiro al sol. Absorbeixo sol per tots cantons. I ja no és qüestió de poner-se morena o no, és qüestió de salut (i de no estar groga). I estirada al parc penso en la gent acampada i em torna a venir mal de panxa.

Almenys els diaris danesos amb una mica de cervell publiquen amb certa freqüència articles i editorials sobre la situació allà. He explicat durant aquest curs mil vegades que no fem migdiada de tres hores ni veiem toros a la tele mentre sopem tapes a les 12h de la nit i pensem que la feina ja la farem demà- quina ràbia quina ràbia. Els he donat articles, els he explicat les nostres frustracions. Esperem que com a mínim el clixé Fuengirola que existeix en aquesta part de món desaparegui i doni pas al que està passant. Ja seria un petit èxit. Són temps de denúncia.