torsdag, januar 06, 2011

Reloj no marques las horas

Tinc una feina en la que em passo moltes estones mesurant. Mesuro quan durarà una lliçó, quan temps tinc per ensenyar això i allò i fer no sé què abans de la prova, quan tardaré en corregir, si tinc temps per anar al curs de no sé què, com trobaré el temps perdut si vaig al curs de no sé què i un llarg etcètera. A l'oficina haig d'entregar papers de mesura. Em mesuren les hores de més, les de menys, les que intercanviem entre professors i les que no. Mesurem als alumnes, els fem les proves més inútils del món, de les que no aprendran res de res, per mesurar quant saben. Tot, tot es mesura.
I tot això ho dic perquè a sobre m'he comprat un rellotge, i me l'he comprat perquè estic condemnada a mesurar la meva vida laboral en unitats d'hores i mitja, i haig de saber en tot moment, quant minuts em queden. Fa dècades que no em comprava un rellotge. No m'agraden. No m'agrada portar enganxat al canell una extensió del que tot i tothom ens obliga a fer constantment: mesurar. Fa només un parell de dies que el tinc i és ben bonic, però em provoca un sentiment de mala consciència i de ser vella i avorrida i comptar el temps. I això que jo sóc molt distreta però planificadora, que vol dir, que sempre m'adelanto uns quants mesos a tot el que ha de passar, i així, previnguda de tot, tinc la sensació utòpica que ho controlo, i que si ho controlo, no em pot fer mal. I com que sóc excessivment distreta, en aquests plans que mai no s'acaben per complir i m'omplen de decepcions inútils passen coses no-mesurades, que irònicament són les que més gràcia em fan.
Fa uns dies vam pujar a veure els veïns de dalt, una noia danesa casada amb un mexicà, la Sara i el Luis, que fa un parell de setmanes han tingut un nen, i ens explicaven molt orgullosos que s'havien comprat un sofà. En comptes d'explicar-nos coses del part, i de si plora o no, i que si assembla al tiet x, ens deien que se sentien tan adults perquè s'havien comprat aquell sofà, i havien triat el color, i la mida i havien anat a no sé quantes botigues. Doncs a mi em passa el mateix amb el rellotge, que em sento molt adulta. La diferència és que ells senten una cosa positiva i jo no. Jo em sento de color gris cada cop que moc el canell i me n'adono què hi duc. Quina xorrada tan enorme, no?

5 kommentarer:

òscar sagde ...

Jo fa anys que no porto rellotge. És només un engany a mitges ja que, fet i fet, la dependència de hores i mesures la continuo tenint. Amb o sense rellotge.

la polita sagde ...

jo tampoc porto rellotge, però quan no sóc a la feina miro el mòbil per saber l'hora i faig malabarismes per disposar del temps i poder-hi encabir tot el que vull fer.

sempre n'havia dut, de rellotge, fins que un dia, fa moolts anys, se'm va trencar la corretja. em vaig sentir tan còmode sense que no la vaig arreglar i ara, si em poso alguna cosa al canell, són braçalets. :)

i, eps, es pot ser ben jove i divertida i comptar el temps igualment, eh!

Ciutadà K sagde ...

I tant que sí, Polita! I ser conscients que podem ser grisos ja és un gran pas per no ser-ho .... i us diré més també es pot ser adult i divertit, no???

És curiós perquè em fa la sensació -veient la gent que m'envolta- que portar rellotge ja no 'es porta' tant com abans ... a mi em va passar com a la Polita es va acabar la pila i per no anar a posar-ne una de nova ... no porto rellotge... però no ens enganyem, eh? com molt bé diu l'Oscar estem lligats al temps amb rellotge o sense... i el pitjor es adonar-se que el 'tempus fugit'... :S

la polita sagde ...

oi tant que es pot ser adult i divertit! jo "jove" ho contraposava a "vell", no a adult.

nosaltres som un clar exemple d'adults divertits. ;)

NUR sagde ...

Un altra al club, jo fa almenys 10 o 15 anys que no porto rellotge, però això m'ha fet desenvolupar un sisé sentit molt fort , per saber quina hora es!!
El Xavier sempre em pregunta quin hora és, i jo li repong amb una presició de bruixeta, i riem!!!!!