tirsdag, januar 25, 2011

4 anys

Fa quatre anys vaig arribar a Dinamarca carregada d'il·lusions i nervis. Fa quatre anys feia fotos quan nevava perquè em semblava sorprenent i nou, no sabia fer pa, no podia dir ni una sola paraula en danès, em prenia el te amb sucre i em perdia gairebé cada cop que havia d'anar a algun lloc.
Han passat molt coses en aquest temps, de bones i de dolentes, i si hagués d'etiquetar-les probablement les posaria al calaix de coses enriquidores.

Dissabte passat, sopant amb uns amics que se'n tornen a Bèlgica d'aquí uns mesos després d'haver viscut a Copenhaguen quatre anys, pensava en la sensació d'estar de vacances que tenia al principi de viure aquí. Ells ens explicaven que trobarien a faltar la ciutat i la seva vida a Copenhaguen, i ho explicaven com qui explica un viatge per la jungla durant tres mesos, pintant un retrat del que han estst aquests anys.

Jo ja no tinc aquesta sensació. Els carrers ja no em sorprenen, per moltes cases de color tortes que hi hagi. El paisatge ja és part de la meva vida, cosa que sí em fa reflexionar en la capacitat que tenim d'adaptar-nos al medi: es pot començar de zero. Confirmat.

I aquí segueixo la meva aventura, aprenent, descobrint, vivint.
El temps passa ràpid, i encara em sento com un llangardaix que ha hagut de canviar de pell en un medi auster, suposo que encara em queda molt per fer aquí.

9 kommentarer:

òscar sagde ...

El salt sembla dels forts, la veritat.
Però també és veritat que les persones sabem saltar molt més alt i llarg del que creiem.

Elisenda Alamany sagde ...

no sentir-te una estranya tot sabent que ets una mica forastera...he de dir que fas enveja!

manel sagde ...

Efectivament.El teu comentari dona tota la impressió de que et queda molt de camí encara per a recórrer en aquesta Dinamarca .Però també que aquest camí encara et sorprén t'enriqueix.I aixó malgrat el fred , el "been there before" , els "brooooooaaaarr" i els pastissos que es diuen de xocolata,però que no.
Segueix caminant.

Carolina sagde ...

Elisenda, és qüestió de ressignar-se o de tira-se a la piscina, capbussar-s'hi i fer tombarelles dins l'aigua. Jo vaig escollir la última opció... crec que va ser supervivència.
Per cert, que no t'ho dic mai i escrius coses precioses precioses :)

Manel i Òscar: yes, I will keep on running!

la polita sagde ...

"casetes de colors!"

i jo ben contenta de llegir-te.

Ciutadà K sagde ...

Sí, senyoreta, la seva capacitat d'adaptació és admirable i -li diré més!- envejable...

tu ens dones lliçons de que començar de 'zero' és possible... (buf! tenint en compte el fred que fot això és de medalla!!)

Gràcies per compartir el que penses i sents amb nosaltres...

MPG sagde ...

Aquest és el salt que molts farem en una altre vida...

Bravo per qui ho fa en aquesta.

Carolina sagde ...

M'agrada molt llegir comentaris de persones que per a mi són noves. Un plaer, MPG.

NUR sagde ...

TE sense sucre? Begs....;)