Dues hores

Entro a la classe amb papers, llistes. Els alumnes van entrant. Ocupen molt, els veig molt crescuts, i n'hi ha molts, 30. Seuen. A la classe anterior d'introducció a l'institut la tutora ha decidit assignar-los un seient que no poden canviar en 14 dies. Les noies totes mones i tímides. Els nois, alguns mirant a la taula, altres amb gorres i mirades desafiants. Els dic que em dic Carolina i que sóc la seva professora de castellà. Miro la llista, hi ha molts noms que no sé com pronunciar. Els fa vergonya dir en veu alta d'on vénen i només escolto les primeres lletres d'alguns països: Afganistan, Pakistan, Turquía, Pèrsia. Hi ha una noia que es diu Rabia. Em sembla estrany. I dos segons després em sembla molt provincià que m'hagi semblat estrany.

Els dic que pensin en quines coses se'ls acuden quan escolten paraules com Espanya, Mèxic, Guatemala. Com que han escollit uns estudis relacionats amb el màrqueting, els dic que pensin en el món empresarial també i que no em diguin només "tapas".

5 minuts.

Em diuen "la festa on la gent es tira tomàquets pel carrer", Jennifer López, Real Madrid, Seat, sol, vi, toros, Shakira, prostitució, la setmana dels morts.

Els últims 45 minuts els he de dur a un local on s'han de fer fotos perquè a l'institut és obligatori dur una tarja visible amb una foto. Es moren de por i de vergonya quan els ho dic. Les noies diuen que fotos no, si us plau. Els dic que sortiran molt maques. Em fan tota mena de preguntes mentre baixem els 4 pisos. Que si els altres ens miraran mentre ens les fem, que si la podem canviar si no ens agrada, que si ens servirà pels 3 anys de l'institut, si podem portar la tarja a la butxaca si no ens agrada la foto. Penso mentrestant en la vergonya que tenen i en si jo tenia tanta vergonya.

Seuen un per un. Els nois amb posat de raper. Les noies amb les cames juntes i el seu millor pentinat que s'acaben de retocar amb les mans, molt ràpid, 5 segons abans de seure. Totes les noies diuen quan veuen la foto que estan absolutament horroroses. Però no és veritat. Els nois no somriuen. El que fa les fotos i jo ens cansem de cares sèries i començo a fer el tonto per darrere perquè riguin. I riuen. I de cop, ja no semblen grans. Són nens grans, en cossos llargaruts, plens d'hormones i complexes.

Els propers dies els repetiré qui sóc i canviaré castellà per anglès alguna vegada. Espero que també tinguin curiositat, esperança i ambició.