lørdag, januar 16, 2010

I van 300 entrades

Viure al centre de Copenhague té els seus inconvenients. Entre d'altres, que el teu barri és el lloc on tothom ve a passejar i per tant, el lloc on es poden fer negocis i captar clients. Cada dia, quan vaig a la feina, o al gimnàs, o al supermercat, m'haig d'empassar certes converses de les que ja estic molt cansada, però per les quals he trobat una teràpia perfecte. Les converses en qüestió són amb els joves que intenten convèncer als vianants per fer-se socis d'UNICEF, Amnistia Internacional, Greenpeace i ong vàries. El cas és que jo ja sóc de moltes ong, i dono molts diners al mes a causes diverses. Per desgràcia, la meva economia no està per més cuentos, i no em puc permetre fer-me a més, de la lliga dels gossos indefensos o de la lliga dels "salvem el bosc x". El cas és que aquests joves fan bé la seva feina: et persegueixen, i et segueixen, et parlen sense pausa, et fan venir maldecap i mala consciència, i el pitjor de tot, no escolten. Tan se val que els diguis que ja dones diners, que ja ets de l'organització, ells continuen amb el seu bla bla bla, i en èpoques on és fàcil atacar la mala consciència, com per exemple al Nadal, el meu carrer s'omple literalment de persecutors. Els he intentat explicar que és el meu carrer, i que estic molt cansada de que em parin un munt de cops al dia (perquè els punyeteros, es canvien de roba, un dia et volen convèncer de que has de donar encara més diners per a la Creu Roja i l'altre que has de salvar els orangutans de Borneo -cosa que ja faig), que ara mateix sóc jo la que necessito suport, i que si us plau, em deixin anaaaaaar. Res. No funciona.

I de cop, em ve la fantàstica idea al cap, de que aquests joves són, de fet, educats. I el que faig és que, per passar el tram de Kultorvet fins el meu portal, agafo el mòbil i faig veure que estic parlant amb algú. I miracle, no em paren, és clar, seria de mala educació. I aquesta xorrada diària, s'ha convertit en una senyora teràpia, perquè quan faig veure que parlo, parlo coses de les que m'agradaria parlar, com ara... què dius? Que em convides a sopar a un restaurant aquesta nit? I que després anirem al cine? Fantàstic, amor!
O sigui, converses que no tindria perquè a) no sóc tan bleda però b) em serveix de teràpia fer-me la bleda. La teràpia consisteix en que, després d'haver dit dues frases, em sento tan absolutament ridícula, que em poso a riure enganxada al mòbil com feia segles que no reia.
És una mica esquizofrènic, ja ho sé, pero arribo al portal amb una desestressamenta al damunt, que s'ho val.

5 kommentarer:

Mónica sagde ...

Ji, ji, ji, sí, la teva faceta pallasseta dóna per molt ;p Intentaré la tècnica a l'estació de Sants de Barcelona, però no crec jo que coli...
Salut!

Ciutadà K sagde ...

ostres, flipat, vaig deixat flipat... quina gran idea: efectiva i terapèutica ... i, a sobre, amb risoteràpia inclosa ... Genial !

neska polita sagde ...

jo en tinc, d'aquests, a la parada de metro de la feina. són uns plastes, ciertamente...

pati di fusa sagde ...

m'encanta la teua teràpia!!! :D

i felicitats per les 300 entrades!

manel sagde ...

molt bé,molt bé.Pèro ves en compte que no t'agafi mal d'orella.