Avui fa 61 anys que es va signar la Declaració Universal dels Drets Humans.
Dels 192 països membres de l'ONU, només 146 a dia d'avui són part de la convenció. I per desgràcia, tot i que es una aniversari per celebrar, encara ningú no s'ha posat d'acord en definir d'una manera abosluta i precisa què és la tortura.
Quan el merdós (és que ara no trobo un adjectiu light però que expressi la quantitat de merda que em ve al cap només d'escriure el seu nom) George Bush va permetre el waterboarding i altres mètodes de torura que hem vist en escenaris com Guantánamo o Abu-Ghraib, va enviar un senyal a altres merdosos amb poder que venia a dir que era legítim utilitzar mètodes de tortura si amb això aconseguien defensar la seguretat nacional. Afortunadament l'innombrable ja no està al poder, però encara queda molt per fer, i no només a l'altra banda de l'Atlàntic sinó a casa nostra, Europa, on encara hi ha molts forats jurídics i on encara molts països s'impliquen en situacions massa al límit de ser considerades de tortura. Esperem algun dia celebrar aquest dia com cal. Em temo però, que jo no ho viuré.
8 kommentarer:
ostres, carol, hem tingut telepatia! ;)
m'apunto aquesta gran frase: "no trobo un adjectiu light però que expressi la quantitat de merda que em ve al cap només d'escriure el seu nom". jo crec que amb segons qui no cal ni fer el mínim esforç de buscar un adjectiu light.
el problema es que -homo hominis lupus-i,malauradament aixó moltes vegades es disfrassa sota l'aparença d'actes de justicia ,ó d'un pretés i,naturalment de forma malévola equivocat, exercici del propi dret.Molt complicat tot. Pèro resumint:Totalment inacceptable la violència cap un èsser humá.I s'ha de mantenir sempre la presència de rebuig frontal contra tota mena de tortura fisica ò psicològica.
Escolta Manel, no t'ho prenguis malament eh, però tu quin Manel ets? És que he tingut uns quants Manels a les meves vides ;)
Perdó, que parlo com si ressucités cada mes... "a la meva vida" (és que de vegades em sembla que n'he tingut unes quantes, jiji :)
Pèro,Carol, ¿com m'he de pendre malament que puguis pensar que formo part de una de les tevas vides?.Si n'estic encantat.El que pasa es que jo tampoc recordo en quina reencarnaciò va ser... .
T'explico:Jo, per raons llunyanes, son un enamorat de DK ,un danófil, vaja.Navegant per internet vaig tenir la sort de trobar-te(crec que aquesta trobada es la única referència de la vivència-vida que hem viscut junts, si no recordo malament,vaja),i com que m'agrada el que dius,i el que expliques,em permet-ho participar en el teu blogger.Com compendrás en aquesta pantalla tan oberta ara no puc dir-te rés més.Unicament afegir que soc i visc al païs d'on tu ets,en un lloc uns quants kilòmetres més avall cap el sud, vora del mar.
Totalment d'acord, Carol. És espantós que hi hagi tortura i és espantós que als països on ja s'havia abolit (al menys sobre el paper, que ja és molt) es fes una passa enrere tan gran. Pel que fa a definir la tortura... provocar dolor físic i psicològic per aconseguir que algú faci el que nosaltres volem (inclòs confessar un crim) és tortura, i el Bush i companyia ja li poden dir "mètodes d'interrogatori" o l'eufemisme que els donés la gana, que allò seguia sent tortura amb totes les lletres.
Aaaaah, perdona, és que em pensava que eres un altre Manel :) Doncs benvingut a la meva particular vikinguilàndia virtual.
Raquel, tot i que sembli tan fàcil, no és tan fàcil definir el terme de manera que ningú no pugui fer trampes... però estic d'acord amb tu. Un dia, l'inombrable es morirà, i tu i jo ho celebrarem. Escolta!!! Actualitza, no?!
Gràcies per la benvinguda al teu mon virtual.Felicitats per la teva vikinguilàndia,i espero poder anar gaudint dels teus comentaris que, a més, em recorden vivament moltes vegades a DK.
Send en kommentar