Escòcia

Escòcia és tan verd com diuen. També és lila. I és ple d'aigua, de mar i de rius. I quan camines per les muntanyes, tot fa xop xop de tanta aigua que hi ha. És com caminar damunt d'una esponja. Les muntanyes estan plenes de llebres, i guineus i serps i cèrvols. I per sort, no de gent.
Al mar hi ha foques, moltes foques, que s'acosten a la platja i treuen el cap i es deixen fer fotos. I molts ocells, de tots colors. A Escòcia hi ha postes de sol inoblidables, de vermells i taronges i blaus i liles. I com que cada dia ha plogut, també hi ha arcs de sant martí. La gent condueix per l'esquerra, i jo també. I és molt estrany, sobretot a les rotondes. A les illes Orkney la gent parla molt estrany, i riuen molt. Hi ha moltes pedres col·locades de maneres especiífiques i encara no s'ha descobert perquè. Hi ha tombes mil·lenàries en forma de piràmide que no se sap com s'han fet. Hi ha restes de civilitzacions antigues, pobles sencers molt ben conservats, però no s'ha trobat cap os. No se sap perquè la gent que hi vivia van marxar. Hi ha moltes vaques, de pèl llarg i banyes punxegudes, amb serrell tipus Kurt Cobain. A Escòcia hi ha menjar que no és gaire bo. Però hi ha shortbread, que és molt bo.

I a Barcelona hi ha hagut la Valentina. Que és la més bonica del món, tota petita, plora, i dorm i t'agafa els dits, i fa carones i sorollets, i no sap res de res del món. La Valentina no sap res d'Escòcia, ni res de res de res. I és feliç, i nomes es preocupa de mamar i dormir i de que li facin mimitus. I els dos li hem fet moooolts mimitus. Se'ls mereix tots. I somriu, i se t'adorm als braços, i t'entra una pau indescriptible.
I també ens hem trobat amb la Martolina, i el Joan i l'Antoni. I és sempre especial estar amb ells, perquè a mi em posa trista pensar que la gent entra la teva vida, i de cop, se'n van. I la majoria, to ti que t'han deixat una petjada més o menys profunda, se'n van. Però n'hi ha que no. N'hi ha que sempre hi són, i es recomfortant veure'ls, i saber que encara són un tros d ela teva vida, i que estan bé, i que lluiten per ser feliços.

I després hi ha hagut Almuñecar, i durant uns dies he viscut una vida de ricatxona, enuna habitació amb bany, menjador propi i piscina a la meva pròpia terassa. Això potser es mereix un post especial, ja només per explicar la sensació tan estranya que provoca viure en un món tan allunyat del teu.
Fotos d'Scotland a petició, que en tinc a dotzenes!