Louisiana

A Copenhague hi ha molts bons museus, i és una de les coses que més m'agraden d'aqusta ciutat. Els parcs i els museus. I els danesos guapos, que n'hi ha molts, tot s'ha de dir. Però tornant al tema museus, en tinc un de preferit, i és el museu de Louisiana. És visita obligada si passeu per la ciutat, i diria que fins i tot un pecat no anar-hi.
Durant les temporades en què no he estat gaire animada, els museus sempre m'han funcionat com a refugi, i no només perquè m'apassiona l'art, sino perquè em generen una bombolla de felicitat i d'estar bé única, darrera de la qual, tot, absolutament tot, em rellisca.
Potser és perquè quan un no està bé es qüestiona a un mateix, o se sent qüestionat, i fràgil. I els museus estan plens d'obres d'artistes que han estat molt qüestionats, durant molts anys. Alguns, tot i morts, encara són qüestionats. Els museus són sentiment, són sentir, en comptes de pensar. I els visito sovint, especialment del de Louisiana.
El museu, fundat l'any 1954, té una col·lecció permanent i aposta per l'art contemporani de totes totes. Compta amb patrocini de moltes persones anònimes i fundacions privades i és un referent escandinau. He de dir que l'estructura del museu és molt escandinava, enmig d'un parc, entre un llac, un bosc, i la platja. Un paisatge únic, que fa olor de fusta i de natura, amb obres a dins i a fora, una cafeteria mirant al mar que treu l'alè, i una disposició pensada amb el cap, que vol dir que Louisiana no col·lecciona per col·leccionar, sino que té una col·lecció raonada, triada amb detall. La tria d'exposicions és fantàstica. La Setmana Santa de l'any passat va estar dedicada a Monet, i aquest cop li toca el torn a Max Ernst. Una exposició completíssima de l'autor surrealista, amb explicacions de les que entren ganes de llegir. I un munt d'obres per mirar, per deixar-se endur, per entendre. I quan les cames i l'ànima ja no poden amb més art, una tassa de te mirant el mar d'Ørestad. 100% felicitat.