La reina de les neus

Marxem a Noruega. A esquiar a noséquantsgraus sota zero. I tant me fa. Tinc un mono de muntanya, que no us l'imagineu. Fa un any i mig que no trepitjo muntanyes. I jo, que sóc com les cabretes, ho trobo moltíssim a faltar. Les muntanyes i jo tenim un lligam espiritual dels importants. Que vol dir que quan vaig a la muntanya em transformo una miqueta i sempre torno una mica més sencera, més despreocupada, més serena, millor. I amb els anys, he après a valorar aquestes estones com a tresors del temps i de l'espai, perquè certs paisatges i certes sensacions no s'obliden fàcilment.
Les muntanyes que em toca patejar aquest cop no són així. Ni són tan altes ni són verdes. Estan cobertes de molts centímetres de neu. I espero que l'experiència de recórrer un parc natural en comptes de fer esquí en una estació sigui tan especial com la gent diu. Necessito silenci, i temps, per perdre'l, sobretot.
Us prometo fotos i una tornada amb menys queixes i més positivisme.

I parlant de naturalesa, ahir vaig rebre una trucada d'algú molt especial que de cop i volta s'ha tornat mare natura, o sigui, que està embarassada. No dono noms, que potser m'avanço, però és una notícia meravellosa i me n'alegro moltíssim pel pares. No se m'acut millor manera de començar unes vacances d'hivern.

Us deixo amb unes fotos meves de les nostres muntanyes, perquè durant aquests dies les mireu, les obriu, les feu grans i petites, us les poseu a l'escriptori i us les guardeu a la retina.