Com que el meu últim post va resultar ser més trist que nostàlgic, volia escriure alguna cosa en positiu, i així en teniu una de freda i una de calenta. A la foto hi ha dos llumins, i aquesta és l'entrada 202. Sembla fet a posta, però no ho és. Casualitats de la vida i dels blocs, avui fa 2 anys que vaig mudar-me a Dinamarca. Ha estat un viatge llarg, amb moments de tot. No vull rellegir el post que, de ben segur, vaig escriure fa un any, on, de ben segur, intentava fer un resum del que havia estat el meu primer any aquí. Sí voldria dir que ahir vaig tenir un moment que, a mode de resum, pot arribar a explicar molts dels sentiments que guardo ara mateix. A la nit, estirada al llit, després d'haver-me pres un te calent amb mel i llimona per intentar combatre aquest encostipat perpetu, abraçada al meu viking, i amb el Copernicus dormint als peus, vaig pensar que era molt feliç, molt. 100% feliç. La feina i la resta de problemes i de malsons, simplement m'importaven un pito. Un moment de felicitat de potser 1 minut, fins que Morfeu es va apoderar de mi.
Arribar a estar tranquil·la i relaxada, a sentir-me segura, i no angoixada i no estranya no ha estat fàcil, així que, tot i que sembli una tonteria, en realitat, no ho és.
Quan era més jove volia ser molt feliç. Exigia ser feliç en una joventut que va ser complicadilla. Volia una felicitat gran, sonada, de focs d'artifici que em fessin aferrar-me a la vida. I amb el temps, amb els anys, acabes per descobrir, que la felicitat no és això, que no és gran, i que no és eterna, que no dura el que tu voldries.
La meva felicitat és privada, momentània, està plena de silenci, i de pau. I no sé si és que em faig gran o què coi està passant, però cada cop més, la meva felicitat està lligada a la tranquil·litat, a haver-me conegut a mi mateixa prou com per saber i entendre perquè sóc feliç. Entendre i experimentar la felicitat d'una manera conscient és fantàstic.
Ha estat un llarg camí. I al cap de 2 anys, la cosa més honesta que diria és que Frej, you're worth every mile.
5 kommentarer:
que boniiiiicccccccccc!!! em sembla q em posaré a plorar :')
Carooo! de les síntesis vitals més maques que he llegit mai :-)
T'entenc moltíssim i em fa molt feliç que estiguis arribant a aquestes conclusions.
Evidentment que sóc dels que et voldria tenir amb el Frej aquí a la vora, però entenc que esteu construïnt quelcom molt sòlid al Nord.
2 anys donen per infinitat de moments, que acaben donant forma a l'experiència.
I com va escriure el W. Axl Rose de la nostra adolescència a Dead Horse "(...) experience makes you wise."
Escolta't, que la resta t'escoltem i et llegim mooolt.
Rep un sac de petons per repartir amb els teus!
Joan
... i amb aquestes paraules teves ens ho encomanes a TOTHOM que et llegim...
som feliços amb tu !!!
És que no sé què dir... cada cop em deixeu comentaris més difícils de respondre :_)
Gràcies per ser-hi,i per compartir-ho.
oooohhh!!!
:-)))
que munic.
Send en kommentar