Resulta que hi ha gent que encara no sap com em pirren els gats. M'encanten. I us confesso una cosa: quan estic antontada i una mica depre, d'aquells dies que no tens ganes de fer res i que el desànim s'enduu la palma, em poso a mirar la pàgina web de la raça del meu gat, que està plena de gatets en venda. No per comprar-los, eh, si no per mirar-los. És que em relaxa molt veure'ls, tan petitets, tan preciosos. Faig uns oooooooooh, que em deuen escoltar a tot el bloc. El Frej diu que estic fatal del cap. Potser sí, que no és gaire normal, no ho sé. Però és com l'efecte Frank -Sinatra-, que mentre l'escolto penso que sí, que amb la música del Frank de fons no pot passar res de dolent (només el Tarantino en sabria treure profit). El mateix amb els mixets, que se m'enduen les penes. I ves per on, per què no ho hauria de mirar si em produeix un efecte sedant? Aquí us deixo amb unes fotos del Copernicus. Com que nosaltres no tenim nens, mentre ens hi posem i no ens hi posem, doncs tenim un gat. I el Copernicus, que ara té gairebé un any i mig és un gat de raça noruega que es diu raça noruega de bosc. Poden anar per la neu i tenen mooooooolt de pèl, i són extra-grans, crec que és la segona raça de gats més grans, i dels que més vells es fan. Us poso aquí unes fotos del gat quan era petit, i potser enteneu la meva dèria. Ell és tot negre, però n'hi ha que són tots blanquets, tan monos... estic de psiquiatra o què?
Ingen kommentarer:
Send en kommentar