Felicitats Stooge!

Aquesta fantàstica obra de 1,50 m de llarg ens la va regalar pel nostre famós 30 aniversari la millor artista de la pista, la senyoreta Isabel Albiol, que a casa meva sempre ha estat coneguda com la senyoreta Stooge (la samari li diu ettugi). L'artista en qüestió ha viscut ja en unes quantes ciutats d'Anglaterra, on va marxar ja fa molt de temps buscant refugi i aventures. I les va trobar, sí senyor. I va començar a explorar la seva vena artística i a fer-ne un 'modus vivendi', o millor dit 'modus sobrevivendi', que ja sabem que el món de l'art és complicadillo. Fins avui, que viu a Londres.

El cas és que com que la noia no es promociona gaire i jo tinc la impressió de que té una autoestima artística de gruix de llenguado, voldria aprofitar el post per tirar-li floretes a mode de feliç aniversari, que si no m'equivoco, és avui.

Encara no hem decidit on posarem aquesta foto tan gran. Primer li hem de trobar un bon marc. L'escenari de la foto és la piscina de pingüins del zoo de Londres, que va ser construïda l'any 1934 per Lubetkin, i que avui dia es conserva encara al zoo com a monument històric. El cas és que el senyor Lubtekin no comptava amb gaires materials a l'època i va provar amb el ciment armat, que a part de ser molt maco, va aconseguir que més d'un pingüí s'obrís el cap. O sigui que al final van canviar als pobres pingüins de piscina. Però com que és una construcció històrica, no la poden moure, i allà s'ha quedat, al zoo, buida. Molt trist, una piscina buida. Les piscines buides són molt depriments, al meu parer. Perquè una psicina es fa per omplir-la d'aigüa (o de llet de burra, és igual) i se li posen nens i flotadors i iaies amb gorros i pilotes Nivea. O pingüins. Però no es queda buida. Així que la nostra Stooge, que és molt valenta ella, va decidir tornar a donar-li un ús a la piscina, tot i que en aquest cas, amb uns pingüins una mica diferents. Cal dir que el senyor de l'esquerra que pixa també és una artistilla, però ara no recordo el seu nom. M'agrada la foto, i m'encanta que finalment tingui una cosa de la Isabel, perquè ha fet coses molt xules, com la noia cowboy, que m'encantava moltíssim, i la caixa de llum del conill.

Senyoreta lianta per excel·lència, la Isabel és 100% música i riure, i sensibilitat, i bohèmia, tot plegat, ensucrat amb un accent anglès que ja no es treurà del damunt, per molt que sigui de Barberà :)

Moltes felicitats, guapa!